Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El ciutadà perfecte. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El ciutadà perfecte. Mostrar tots els missatges
divendres, 13 de gener del 2017
UTOPIA
UTOPIA
Açò era una ciutat on la gent no treballa ni anava a l’escola, ni feia aquestes coses avorrides, no, en aquest món cadascú podia fer el que volguera, perquè moltes de les coses necessàries s’havien reduït a un mètode eficaç: pastilles. Sí, per a menjar només necessitaven prendre una pastilla, i ja obtenien tots els nutrients necessaris; o per a aprendre coneixements com els de l’escola, l’institut o la universitat, et prens una pastilla i ja.
En aquest món hi vivien sers humans, però no hi havien aventures ni perills ni males persones, només persones senzilles que es passaven el dia prenent pastilles i jugant amb una mena de màquines de diversió, anomenades “videoconsoles”. Hi havia de molts tipus i tenien una gran diversitat de jocs, on estaven enganxats tots els éssers humans.
I aquests humans són pràcticament immortals, tal punt que hi ha una pastilla específica que fa que no et faces vell, però no pots morir. I clar, en aquest món no hi ha economia i tot és gratis.
Booktrailer - El ciutadà perfecte de Raquel Ricart
Trailer del "Ciutadà perfecte" de Raquel Ricart creat per:
Ivan Alcolea Sanchez
Halima Bahi Giménez
Teresa Carrasco Sauri
Jordi Hernando Álvarez
Olalla Urios De los Ríos
UN MÓN SENSE
UN MÓN SENSE ESCRIPTURA NI LECTURA
Per a començar, sense escriptura ni lectura seríem una societat sense cultura. No existirien les religions ni la història, per tant no sabríem d’on venim. Tampoc estarien presents les xarxes socials, ni el Whatsapp, la tecnologia no es desenvoluparia com estem a hui dia. La transmissió oral seria l’única eina per tal de comunicar-se ,i la gent viuria prop de les persones que estima per a poder mantindre contacte amb més freqüència.
Tots/es aspiraríem a fer treballs on no requereix saber llegir o escriure, com per exemple, artistes, agricultors/es, ramaders/es.
Encara que aquest món ens parega tant irreal i desconegut, hi ha gent que viu en tribus on l’escriptura o la lectura no són essencials pel tal de sobreviure. Tota la tribu ,transfereix les seues tradicions i les seues creences oralment, als individus més nous. S’organitzen per tal de viure i ajudar-se entre ells/elles, i en eixes tribus no existeixen persones egoistes ni tenen luxes. Encara que són una minoria de persones les que viuen en eixes condicions, jo crec que podrien sobreviure.
En una societat sense violència de gènere
La utopia de la violència de gènere
En una societat sense violència de gènere ni micromasclismes, tots seriem igual tant les dones com els homes. Mai cap persona es sentiria malament i per suposat la seua vida no correria perill. Cadascun i cadascuna tindria plena llibertat per a prendre totes les disicions sobre la seua vida.
Un altre tema seria la desaparició per complet dels que ara anomenem micromasclismes, perquè els rols d'home i dona no estarien diferenciats tant sols seriem persones amb les mateixes responsabilitats tant socials i familiars com econòmiques. Els treballs serien per als millors qualificats i per suposat amb el mateix sou, horaris i dedicació. La vida personal seria tan important per a les dones com per als homes, en aquesta societat tan sols es parlaria de persones.
En quant a la roba, les sabates, els jocs, les aficions, els cabells... cadascú podria fer el que volgués sense cap signe sexista (homes amb falda, dones en vestit-jaqueta etc.).
Per altra banda durant la infància tots seriem tractats de la mateixa manera sense diferenciar colors, joguets, roba i per suposat l'educació, els xics i les xiques podrien triar amb plena llibertat els coneixements necessaris per al seu futur tan sols atenent als seus desitjos i capacitats.
Per tot això en una societat sense violència de gènere ni haurien dos claus per al desenvolupament: igualtat i llibertat..
VIDA
VIDA
Vull ser professora d’institut, impartint classes a adolescents.
Vull donar als meus futurs alumnes tot allò que a mi no m’han donat.
Vull que el món avançi, i aquesta va ser la meva forma de col.laborar.
La vocació és un sentiment profund i moltes vegades inexistent al cervell de l’ésser humà, perdó, inexistent no, invisible.
La vocació és viure fent el que t’agrada.
Vocació és fe en tu, i per això és molt perillosa.
Tinc el lleuger pressentiment de què la societat no permetrà que la vocació visca amb nosaltres, en nosaltres.
Vocació és creativitat, és l’aire que ens espenta per començar un viatge que MAI acabarà, i això és molt perillós.
Com digué Nietzsche: La vocació és l’espina dorsal de la vida.
Però volen éssers vius, o inerts?
Vull viure i per això visc.
Olalla Urios de los Ríos
QUÈ SERÀ, SERÀ...
No sé què vull ser.
Al llarg de tota la meua vida he pensat “crec que vull ser això quan siga major” moltes vegades, és clar. Com tot el món. Pintora, cantant, princesa amb ales, reportera, detectiu, princesa amb ales de nou, modista, dissenyadora gràfica, dibuixant, psicòloga, escriptora, cambrera, propietària d’una cafeteria, dissenyadora de videojocs… Un muntó de possibles professions han passat pel meu cap des que vaig nàixer… encara que cap, agradant-me molt totes, té ninguna papereta per a funcionar.
El problema sempre l’he considerat el que per a la gran majoria d’aquests oficis (menys per a la princesa amb ales, clar està) tindria que anar a la universitat o a algun curs d’eixos i, sent franca, no em fa gens de gràcia. Pense que, la gran majoria de vegades, quan estudies una cosa que t’agrada, eixa cosa pot perdre interès molt ràpid. Em va passar quan anava a aikido, em va passar quan anava a ball, i vaig prevenir-ho quan em van suggerir que fora a classes de dibuix o a una acadèmia d’italià.
A més a més, hem de tenir en compte que els professors de la universitat no són com els de l’institut. Si ací ja estic estressant-me molt en certes assignatures, no vull ni pensar com seria a la universitat, amb molts treballs, hores i hores d’estudi sense parar, matrícules caríssimes que no pense deixar ni en somnis que els meus pares em paguen i s’arruinen, professors que et diuen “tu estàs ací perquè vols, si no estudies és problema teu” (sorpresa: no estic perquè vull, sinò perquè aquesta societat de merda valora més anys i diners tirats a la merda per un diploma estúpid que a les persones com a individuals)…
No pense deixar que la meva vida siga així. No pense llevar-me hores de son per a aprovar exàmens estúpids que considere innecessaris a la meva vida.
A més, si vaig a una carrera d’arts o de disseny de videojocs i estudie fins molt tard, els ulls em poden fer mal i això em dificultaria molt el treball en aquests camps. No, no vull estudiar més.
Altre impediment que vaig començar a vore per a aquestos treballs fa poquet és una cosa massa òbvia: el masclisme. Quan s’ha vist a una dona famosa per la televisió amb una posició elevada al món dels videojocs? Jo apunte molt alt (traducció: apunte a Nintendo), i el sostre de cristall i moltes més coses em dificultarien massa arribar on vull. Mai em deixarien tindre una posició bona en eixe món.
Per això he estat pensant que sí que m’agradaria ser escriptora, però des de casa, tranquil·lament, sense pressions de cap tipus. Si a algú li agraden els meus llibres, bé. Si no, bé també. Em quedaré sense diners moriré de fam i tot molt bonic.
Si tot és tan terrible allà...
“Si tot és tan terrible, allà fora, tan perillós, tan descontrolat, per què no fan cua els habitants d’enllà per viure al nostre món?” es pregunta Sisàlex a la pàgina 146. Ell es refereix a què les persones que viuen a les “societats desenvolupades” no tenen interés en viure al seu sistema, o bé perquè aquestes saben el que passa a Biotrés, o bé per que estan bé a les seues terres i no volen canviar de vida.
Ara ve l’aplicació històrica del cas: segons Occident (Europa i Estats Units, concretament) s’estava molt mal a la Unió Soviètica, que si dictadura, que si comunisme, que si pobresa, etc. I jo pense: si els habitants de les Repúbliques Socialistes Soviètiques vivien tan mal, per què no feien cua per entrar a Europa, Canadà, EEUU…? Potser deuriem començar a plantejar-nos si realment la Història que ens han contat és l’autèntica, perquè en la Guerra Freda sempre pinten a EEUU com els bons i a la URSS com la mala. Com aquest enfrontament el va guanyar Occident bombardejant la seu de l’URSS al 1991, hem de pensar que LA HISTÒRIA L’ESCRIUEN ELS GUANYADORS, i ens conten el que volen, com que Stalin va matar a 23 milions de persones i Hitler sols a 11 milions (JHA). Estats Units és el país més ric del món, però moralment, el més miserable. Es van ficar en Vietnam i en Afganistan i van fer una guerra sense que ningú els cridara, per exemple.
En fi.
LA MEUA VOCACIÓ
LA MEUA VOCACIÓ
A mi sempre m´ha agradat el tema de la mecànica i el motor. De xicotet sempre em comprava la meua mare i el meu pare cotxes per a que jugara i jo anava per tota la casa feliç amb els cotxes.Però una vegada el meu oncle em va ensenyar un mòbil que era dels primers
I Phones i em va agradar moltíssim. Des d´aquell moment em vaig decantar per la informàtica i la tecnologia en general.
Actualment seguisc sent un apassionat per l´electrònica.De major m´agradaria estudiar la carrera d´informàtica o la de Seguretat Informàtica. Les dos m´agraden molt però no sé quina elegir.Abans tenia pensat ser professor però ara m´agrada més donar xarles i conferències sobre el tema.
Encara que molta gent puga arribar a pensar que sóc un “Friki” com és el que m´agrada i des de molt de temps m´ha agradat és el que faig.
Futur del proletari analfabet
No hi haurà que ser molt espavilat per adonar-se de què les oligarquies ens volen ignorants: futbol, videojocs, televisió (T5 és el millor exemple) i la més antiga: religió. Aquestes quatre… no sé com dir-ho… armes, han funcionat sempre per mantindre entretinguda i atontada a la població, i ho seguiran fent, perquè, al cap i a la fi eixa és la seua funció vital. Vivim en una societat en la qual parlem en el nom de la democràcia, i no ens adonem que la democràcia no existeix, és una falsa utopia (no, no m’he enganyat, és una falsa utopia, no una utopia. Al menys per a mi) creada per la burgesia.
Molta gent és ja analfabeta, i això s’anirà estent, és imparable. I quan dins d’un parell de generacions, els més joves no sàpiguen llegir ni escriure, perquè a les classes no hi haurà mestres, sinó màquines, aleshores podrem dir que hem passat a una nova era: l’antiga, la medieval, la moderna, la tecnificada (aquesta) i la pròxima serà la perfecta. Perfecta per a les èlits, per suposat. La lectura i l’escriptura són la base del coneixement, la cultura i l’alfabetització. Sense aquestes qualitats, ens convertirem en monstres, en robots, en màquines que obeeixen sense pensar.
dimecres, 11 de gener del 2017
EL CIUTADÀ PERFECTE. Fragment
“Dones que es compraven i es venien,com les mercaderies,com les espècies de la parada de Siva.En aquella ciutat era difícil ser una dona amb una educació com la meua,perquè el futur dibuixava,indefectiblement,un home.Un home que et comprava i que et podia tractar bé o malament.”
(Pàg. 158-159)
Quan ets menuda eres feliç,
Per què has de preocupar-te?
A soles vius, disfrutes..
Però les preocupacions s'apoderen de tu com un monstre,
quan creixes i creixes.
Fins que arriba el dia ,
les coses canvien
Com un quadre de menjador,
ells decideixen per tu
El casament arriba,
podríem dir que t’ha comprat
ells són rics, nosaltres pobres.
Tot dit sense paraules.
Poc a poc les estacions passen i el cicle continua
casament , fals amor, fills, fills..
Però de tant pensar, decideixes eixir del camí
Sí ho decideixes
Lluites
No calles
I aprens a volar.
NOTÍCIA
Inés Aguirre Sanz
divendres, 30 de desembre del 2016
Més que paraules
Inconcebible. És el primer qualificatiu que arriba al meu cervell si tracte imaginar un món sense lectura ni escriptura. Una vida sense paraules mancaria de contingut, seria solitària, buida… Mai podria anomenar-se vida.
La vida de veritat necessita de la paraula per dotar-la de sentit i sentiment, per omplir-la d’alegria i tristesa, de riures i plors, d’amargura i felicitat. Sense paraules no podem expressar idees, sensacions, dolors, afectes; no podem, en definitiva, ser nosaltres mateixos i diferents als demés. Res ens faria únics i res ens enriquiria dels demés, seríem autòmats programats com un ordinador, disposats a obeir ordres sense pensar ni barallar, sense idea del bé o del mal, sense saber.L'empatia, l’altre, no tindrien importància, al menys no més que qualsevol objecte.
La paraula és tan necessària com la respiració si concebem a l’ésser humà en tota la seua dimensió; la paraula és intrínseca a les persones, a la seua pròpia naturalesa. Així que no, no és concebible un món sense elles ja que ens deixaria orfes i a soles, vivint una vida que no és pot ni deu anomenar-se així.
diumenge, 11 de desembre del 2016
ÚLTIM ESCRIT
ÚLTIM ESCRIT
Aquell món subtil,
d´escrits, contes i poemes,
prengué foc,
i desaparegué per sempre.
El món que s´apropa fa realment por,
fa tremolar i plorar.
Amb qui somriuré més que amb un llibre?
Amb qui em calmaré quan estiga trista?
Amb qui imaginaré històries impossibles?
Amb qui gaudiré més que amb el sexe?
Amb ningú,
ara,
ploraré quan estiga trista
sense ningú que em console,
que mai s´acompliran,
i tindre sexe
sabent que serà l´única cosa
que em farà gaudir.
El món que s´apropa fa fàstic,
no podré escriure,
mai,
mai més,
la meva manera de pensar,
ser,
viure,
desapareixerà,
deixant darrere seu
un món d´incògnites per descobrir,
però ho buscaran altres persones,
jo no em veig capaç de viure en un món
on no hi hagin lletres ni escrits.
Maria Franco Escrivà
Subscriure's a:
Missatges (Atom)