EL NOM
Clementina em dic,
Clementina em deia.
Altre temps jo fui
un xic temorega;
el nom m'era llarg
igual que una queixa
i em punyia el cor
quan les amiguetes,
per fer-me enutjar,
molts cops me'l retreien:
“Quin nom més bonic!
-deia alguna d'elles-,
però no t'escau:
és nom de princesa.”
“Ai, quin nom estrany!”
moltes altres feien;
i jo al fons de tot
sentia l'enveja
dels seus noms tan clars
de Maria o Pepa.
Clementina em dic,
Clementina em deia.
Però quin any s'enfuig
i un altre any governa.
Aquell nom que abans
féu ma timidesa
i es tornà després
una dolça fressa
sobre el llavi un
-jo mateixa el deia-
ara m'és honor
i m'és meravella.
Cap nom no és tan bell
damunt de la terra
com el que l'amat
em canta a l'orella,
i entra en els recers
de l'ànima meva
i em puja al cervell
i em clou les parpelles.
Del cel de l'amor
tombava una estrella…
Ara el nom em lluu
damunt de la testa.
Clementina em dic,
Clementina em deia.
Clementina Arderiu i Voltas va nàixer a Barcelona, el 6 de juliol de 1889 i va morir a la mateixa ciutat el 17 de febrer de 1976, quan tenia 86 anys.
Era ser filla d’argenters per part de pare, i la seua família per part de pare, així que va aprendre l’ofici mentre estudiava idiomes i música (piano). La seua família materna es va dedicar a una vida més rural.
Era gran aficionada a la lectura, així que va començar a escriure, i va fer la seua primera publicació el 1911. Al 1913, la van incloure a “l’antologia de poetes catalans d’avui” de “l’Avenç”, i un any més tard, al 1914, també va ser publicada, a “l’Antologia de poetes catalans moderns”.
Al 1916, es va consolidar com escriptora editant “Cançons i elegies”, recopilant textos escrits des del 1913. També aquest any es va casar amb Carles Riba.
Amb aquest home es va instal·lar al barri barceloní del Putget, i durant els anys 20 van estar viatjant per Itàlia, Alemanya, França i Grècia i van tindre 3 fills.
En 1920 va publicar “L’alta llibertat”, i el 1936, “Poemes”, que recopilava els dos llibres anteriors i un nou llibre:”Cant i paraules”.
Durant la guerra, per defendre els seus ideals, ella i el seu marit van permaneixer a Barcelona.
El 1938, va guanyar el premi Joaquim Folguera amb “Sempre i ara”, que va ampliar en l’edició publicada de “Poesies completes” al 1946.
Quatre dies abans de que el front Nacional arribara a Barcelona, es va anar en cotxe amb Carles Riba per a exiliar-se a França, però després de quatre anys, van decidir tornar a Catalunya el 1943.
Després d’haver aparegut “Poesies completes” el 1952, va escriure “És a dir” el 1958 I “L’esperança encara” (1969).
