Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris #poetes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris #poetes. Mostrar tots els missatges

dijous, 22 de març del 2018

LA GUERRA Josepa Montagut i Mariner

                                                            
IX. LA GUERRA

Que no vinga la guerra, que jo m'ofegaria.
M'entens germana? Encara ho recorde.
I tu també.

Que no vinga altra vegada, que m'arrancaria l'ànima
i sota la terra la posaria.

No vull sentir més la porta travessada 
de la casa, ni veure el caqui
de la camisa oberta del que entra.

Que no vinga la guerra, que jo rebentaria.
Germana, em sents? Encara ho recorde.
I tu també.

No vull silencis còmplices, de la despulla del meu cos,
com si fóra deixalla, menys que deixalla, no res.

Que no vinga la guerra, mai més, mai més.

                                                Josepa Montagut i Mariner.
Resultat d'imatges de fotos de la guerra
                       
 BIOGRAFIA:
Va estudiar Filologia Catalana a la Universitat de València on més tard, va treballar com administrativa.
Pertany al Col·lectiu de Dones de Montcada, lloc on va nàixer, i va rebre diferents premis com el Premi de la Regidoria de la Dona de Burjassot i la segona edició de Relats Curts amb la perspectiva de gènere.
Quan es va jubilar va començar a escriure i ja ha publicat dos llibres: Des del sud fins al nord, una llàgrima parla i Papallones silenciades sota un mar de gel.

dimecres, 21 de març del 2018

Primavera és Poesia


NATURA VIVA

La primavera m'ha dut a Nin
com a l'esglèsia les oronetes.
La vulgaritat de la policromia acull
Resultado de imagen de golondrina acuarelasense tendresa, entre murs doblegats,
la vida que hi creix a dins
a colps de volades furioses:
boques deformes, exigents, implacables.
I pense en Sbarbaro:
totés el que és, només allò que és.
Ni esglèsia, ni murs, ni presències:
sis oronetes esperant
el tros de cuc que les salve de la mort.
Després: que si el pla contrapicar,
que si la policromia,
que si l'art romànic...
bla, bla, bla... 

Tot un seguit de banalitats
si pense en la força d'aquelles
boques desesperades, minúscules, obertes
sense cap mena de por

a l'abisme.




Begonya Pozo,SENSE TREVA 2016

divendres, 17 de març del 2017

CLEMENTINA ARDERIU

EL NOM


Clementina em dic,
Clementina em deia.
Altre temps jo fui
un xic temorega;
el nom m'era llarg
igual que una queixa
i em punyia el cor
quan les amiguetes,
per fer-me enutjar,
molts cops me'l retreien:
“Quin nom més bonic!
-deia alguna d'elles-,
però no t'escau:
és nom de princesa.”
“Ai, quin nom estrany!”
moltes altres feien;
i jo al fons de tot
sentia l'enveja
dels seus noms tan clars
de Maria o Pepa.
Clementina em dic,
Clementina em deia.
Però quin any s'enfuig
i un altre any governa.
Aquell nom que abans
féu ma timidesa
i es tornà després
una dolça fressa
sobre el llavi un
-jo mateixa el deia-
ara m'és honor
i m'és meravella.
Cap nom no és tan bell
damunt de la terra
com el que l'amat
em canta a l'orella,
i entra en els recers
de l'ànima meva
i em puja al cervell
i em clou les parpelles.
Del cel de l'amor
tombava una estrella…
Ara el nom em lluu
damunt de la testa.
Clementina em dic,

Clementina em deia.

Clementina Arderiu i Voltas va nàixer a Barcelona, el 6 de juliol de 1889 i va morir a la mateixa ciutat el 17 de febrer de 1976, quan tenia 86 anys.
Era ser filla d’argenters per part de pare, i la seua família per part de pare, així que va aprendre l’ofici mentre estudiava idiomes i música (piano). La seua família materna es va dedicar a una vida més rural.
Era gran aficionada a la lectura, així que va començar a escriure, i va fer la seua primera publicació el 1911. Al 1913, la van incloure a “l’antologia de poetes catalans d’avui” de “l’Avenç”, i un any més tard, al 1914, també va ser publicada, a “l’Antologia de poetes catalans moderns”.
Al 1916, es va consolidar com escriptora editant “Cançons i elegies”, recopilant textos escrits des del 1913. També aquest any es va casar amb Carles Riba.
Amb aquest home es va instal·lar al barri barceloní del Putget, i durant els anys 20 van estar viatjant per Itàlia, Alemanya, França i Grècia i van tindre 3 fills.
En 1920 va publicar “L’alta llibertat”, i el 1936, “Poemes”, que recopilava els dos llibres anteriors i un nou llibre:”Cant i paraules”.
Durant la guerra, per defendre els seus ideals, ella i el seu marit van permaneixer a Barcelona.
El 1938, va guanyar el premi Joaquim Folguera amb “Sempre i ara”, que va ampliar en l’edició publicada de “Poesies completes” al 1946.
Quatre dies abans de que el front Nacional arribara a Barcelona, es va anar en cotxe amb Carles Riba per a exiliar-se a França, però després de quatre anys, van decidir tornar a Catalunya el 1943.
Després d’haver aparegut “Poesies completes” el 1952, va escriure “És a dir” el 1958 I “L’esperança encara” (1969).

diumenge, 12 de març del 2017

TERESA PASCUAL


La soledat no és prou per a commoure
quan l'únic gest que es creua 
és aixecar el cap
amb un moviment ràpid
tan ràpid i tan trist
com un record que oscil·la 
en un fragment de temps
que ja no és ni temps.



Teresa Pascual i Soler és una poeta valenciana. Llicenciada en Filosofia per la Universitat de València. Va treballar a l'IES Ausiàs March de Gandia fins al curs 2012/13, quan es va jubilar per centrar-se amb la poesia.

Es dóna a conèixer amb el seu primer poemari Flexo, guardonat amb el premi Senvoriu d'Ausiàs March 1987, que surt publicat un any després, any en què guanya el premi Vicent Andrés Estellés amb Les hores. Més tard escriu Arena (1992), Curriculum Vitael (1996) i amb El temps en ordre publicat l'any 2002 obté el premi Crítica serra d'Or de poesia 2003.

http://www.escriptors.cat/autors/pascualt/pagina.php?id_sec=1951

divendres, 10 de març del 2017

Begonya Pozo

Desert de Namíbia


A la riba les dunes es precipiten
mentre el moviment d’un altre hivern col·lapsa la vida
i l’herba desapareix deixant només un rastre de cicatrius
arrelades a l’aigua invisible.
Contemples el teu reflex:
ets talment un elefant del desert,
amb les potes més llargues per caminar fins a l’horitzó;
ets un òrix que pot resistir un any sense beure,
o, fins i tot,
ets l’arbre que esperarà, com tots els anys vora platja,
que arribe l’estiu de les pluges.
També tu has adaptat el cos a la sequera.






BIOGRAFIA


Begonya Pozo Sánchez va nàixer a València, el 1974. És professora de filologia Italiana a la Universitat de València i poeta. És una activista a favor de la poesia, dedicant gran part del seu temps a visualitzar la poesia d’altres poetes.

Ha publicat diversos articles en revistes especialitzades i ha dut a terme estudis crítics sobre l'obra d'altres autors. 

Com a reconeixement al seu treball poètic, en l'any 2010 va rebre el Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March

https://es.wikipedia.org/wiki/Begonya_Pozo




http://begonyapozo.blogspot.com.es/