Flors desfullades

(Jenni i Marga)

Flors desfullades 

Filles després esposes
mares engabiades
Vine passejar la vida
Es creuen el paper
Que algú els va donar
pacients contempladores.

Flors desfullades
Per les pluges
Que van veure caure
Flors mal plantades,
descurades.
No poden créixer.
  
Rols primitius
Limiten el rumb
D'uns éssers lliures.
Doble explotació
De l'home /patró,
Esclau encara de si mateix.
  
Som-hi! Pas a pas
va arribar el temps de la revisió.
Junts colze a colze
Contra l'ogre de la tradició.
  
El fosc dels seus ulls
Mostren l'amargor
Amb que afronten les mentides
Que descobreixen dia a dia.
A la sobra esperen
La mà d'una amiga
Que comprengui la seva tristesa,
Que sacsegi la consciència.

https://www.racocatala.cat/forums/fil/36437/cancons-o-poesies-feministes

LA MALETA

LA MALETA

En un món on els diners són la joia més anhelada…

Encara seguim perdent pau per guanyar la guerra.

I, és que sense tenir empatia, la maleta no arriba precissament a les mans “idònies”...

Ara arribem a Don Rocco, un empresari cubà multimillonari, que ha heredat tant fortuna com habits de la seva familia.

El nostre amfitrió s’encarrega de dirigir una empresa que busca Urani-235, material per cert, imprescindible per fer bombes atòmiques per les batalles.

Don Rocco té la maleta, i ara que ha aconseguit el que volia, toca deixar-la.

Per fer aquest encarrec tenim la nostra volguda amiga, la rabossa, fidel i esmunyedissa.

La rabossa, la rabosa...Aquella coraça de ferro amb pell damunt, la rabossa, la rabossa, seràs capaç de no quedar-te’n la maleta??

Però tots i totes tenim en compte el que van dient de les raboses, que són uns lladres i tot el volen per a si mateixos. I aquesta no era una excepció d’aquelles.

Va agafar la maleta i la va amagar en un lloc perfecte, on mai ningú podria trobar-la. Sota terra.

La rabossa va agafar tots els diners que li va vindre en gana... Però un dia, Don Rocco, l’empresari, va rebre la visita d’una sofisticada foca, amb el nom del color de la seva pell, Blava, que venia d’un país molt allunyat d’on estaven. Ella volia la seva maleta, per portar-la al següent empresari fracassat amb necessitat d’ajuda urgent... per fer-ho triomfar. I no l’havia rebut en cap moment. L’empresari es va sorprendre i li va comentar allò de la rabossa. Que podia ser que la tinguera amagada pell seu benefici.

Blava, visità la rabossa, i sense cap avis, li va llevar tot el que havia guanyat amb l’ajuda de la maleta tot aquell temps. Avergonyida va fugir la rabossa, per no tornar mai. L’empresari va continuar amb els seus asunts i la foca...la foca Blava, va anar pels cels en busca del pròxim afortunat. Aixina una i altra i altra volta.

I encara vola sense rumb aquella maleta, perdent pau i guanyant guerra...

                                                                 Olalla U.D. i Maria P.

48 hores

48 HORES

No fa molt de temps ni molt lluny d’ací, vivia un home vell d’aspecte bondadós i melancòlic. Tenia una barba espesa i blanca com els núvols d’un dia d’estiu i els ulls tristos de color blau clar. El seus cabells tenien una mescla de gris, negre i blanc. El seu color de pell era pàlid i presentava arrugues per tota la cara i algunes taques en la pell degut a la malaltia que patia des de menut.

Vivia sol en una casa mitjana que fins feia una any compartia amb la seua dona. S’anomenava Laia i per a Vicent, el nostre protagonista, ella ho era tot; era la dona més bonica i meravellosa del món sencer. La trobava a faltar cada dia, cada nit. Ella era qui li mostrava la vida amb molta alegria i esperança. Com volia que estiguera allí, amb ell.

El record de la mort de Laia, li turmentava dia a dia. Es sentia culpable per no estar al seu costat quan més ho necessitava. Va estar ingressada a l’hospital perquè patia una malaltia molt forta i dolorosa i només es curaria amb molt amor, suport i ànims. En conseqüència del maleït treball no va passar el temps necessari al seu costat per curar-la.  S’arrepentia del que havia fet. No feia més que pensar en que hauria passat si hagués estat més temps amb la seua dona. Era la persona més important a la seua vida i l’havia perdut. Com havia sigut tan egoïsta?

Una nit estava gitat al seu llit, pensant en el mateix de sempre, va aparèixer un mussol blanc que es va posar en la seua finestra. Tractant d’espantar-lo per a que se anara, el mussol va parlar:

-Hola Vicent, sóc el mussol Contratemps.- digué amb decisió.

-Com...com saps el meu nom? Com es que parles, si ets un mussol?-va quequejar Vicent.

-Sóc un mussol màgic del regne del temps i estic ací per donar-te l’oportunitat de tornar arrere.

-Tornar arrere? Regne del temps? És una broma? Perquè jo no estic per a bromes.-exclamà Vicent.

-Creus que he viatjat fins ací per gastar-te una broma? El regne del temps no està prop d’ací- deia mentre avançava per entrar a l’habitació.

-No,no...continua.

-He vingut perquè sé que en el passat no et vares portar massa bé i puc donar-te l’oportunitat de desfer l’error que ha marcat el teu present.

-Com?

-La mort de la teua dona.

Quan va escoltar  eixes paraules li varen vindre al cap les imatges de la seua dona morta al llit de l’hospital i, immediatament, unes llàgrimes li varen caure dels ulls.

-Ja se que ho has passat mal, però aprofita l’oportunitat que t‘estic donant.

-Esta bé,dis-me el que he de fer.

-Doncs, has de anar al cim de la muntanya i allí trobaràs un perer d’or. A continuació hauràs de seguir el teu cor i, amb tres oportunitats, trobar el rellotge del temps.

-I com sabré que estic anant pel bon camí?

- Jo et guiaré encara que no em veuràs.

-D’acord, marxaré demà pel matí.

- Tens 48 hores per a trobar-ho.

Al matí següent, va agafar una motxilla amb tot el que necessitava i es va posar en marxa.

El camí va ser dur però va arribar amb temps i en el moment de buscar dins de les peres el rellotge, va fallar les tres voltes i arrepentit de haver fallat li va vindre al cap la seua dona.

En aquell moment d’engoixa i tristor una de les peres va projectar una llum des de l’interior mostrant així el rellotge. El va agafar i va posar la data del dia que varen ingressar a Laia. Tot va començar a girar al voltant seu i de sobte es va veure en l’habitació de l’hospital amb la seua dona al costat. Que bonica era. La va abraçar ben fort i no es separà d’ella mai més.

Berta López Camins i Estela Prieto Cagigal.

rupi kaur

vull disculpar-me amb totes les dones

a les que he dit bonica.

abans de dir-los intel·ligent o valenta.

ho sento per haver-lo fet sonar com que

una cosa tan simple com quelcom amb el que has nascut

és del que més has d'estar orgullosa

quan el teu esperit ha trencat muntanyes

des d'ací endavant diré coses com, ets resistent

o ets extraordinària.

no perquè no pense que ets bonica.

sinò perquè ets molt més que això.

-rupi kaur

ELS OUS I ELS MAMÍFERS

Això era i no era, una rabosa que era amiga d’un gat, i els dos junts eren coneguts per les seues entremaliadures.

Cert dia, la rabosa va dir:

—Eh, els nostres ous són petits! Anem a veure si trobem un més gran.

Ja que en aquell lloc era comú que els mamífers com la rabosa i el gat i molts més posaren ous, era normal que la grandària dels seus els preocupara i, a voltes, els acomplexara. Per això, van decidir anar a veure l’estruç, ja que els seus ous eren molt grans.

Quan van arribar, la van veure cuidant dels seus ous tranquil·lament. Eren tan grans! La rabosa va decidir que ella distrauria l’estruç mentre el gat agafava un dels ous. I així ho van fer. La rabosa es va apropar a l’estruç i va començar a dir-li:

—Oh, estruç! Les teues plomes són tan boniques i llustroses! —li deia, mentre el gat, sigilosament, anava per darrere.

—No! De veritat creus això? —es va sorprendre l’estruç, que no s’ho creia del tot, al mateix temps que el gat apropava la seua pota a un dels ous.

—Clar que ho crec! I saps què més crec que ets? —va preguntar-li mentre el gat li feia una senyal: tenia l’ou.

—Què? —inquirí l’estruç.

—Més babaua que un mico! —va cridar mentre escapava rient amb el gat i l’ou. L’estruç va córrer darrere d’ells, perseguint-los, però corrien molt i anaven molt lluny, i l’estruç no va poder agafar-los. Havia anat tan lluny que ja no sabia fer un altra cosa que córrer.

Mentrestant, tots els demés animals havien escoltat el que havien fet la rabosa i el gat, i van decidir sotmetre’ls a judici. La cap dels animals, després d’una llarga estona de deliberació, va dictar sentència: no només pagarien pel seu crim la rabosa i el gat, sinó tots els demés mamífers.

Ningú mai més podria posar ous, haurien de portar dins seu tota la seua descendència fins al moment d’eclosió. Els demés mamífers es van enfadar, tot i veient la decisió justa, i la van pagar amb la rabosa i el gat.

Per això, des d’aquell dia, ningun mamífer pot posar ous; menys l’ornitorinc, però ja sabem que ells no segueixen ni les lleis de la física ni les de les faules, i els gats i les raboses són considerats animals astuts i avariciosos, amb molts plans baix la seua mirada.

(Carta de Dixit d’una rabosa agafant un ou, amb un gat pujat a la seua cua)

Relat de Teresa Carrasco Sauri i Cristina Marzo Pérez.

Infància

INFÀNCIA

La vida és una sèrie de carreres,

on trobem complicades situacions,

i m’agradaria tornar enrere,

al temps en què no havia de prendre decisions.

El periòde anomenat infància,

on sols pensaves en la diversió.

On mostraves diferència,

per voler cambiar el món.

L'amor en la poesia de la dona

 

MÉS ENLLÀ DEL SO DEL TEU NOM...

Més enllà del so del teu nom

que em clava la teua absència en la memòria,

on acaba el teu cos on comença el meu

 cada matí, em salva la poesia.

De morir-me, d'afonar-me, afonar-me 

davall el negre núvol que sempre està en el meu cel,

de la por que encarcha els meus pulmons,

em salva la poesia.

De les nits terribles,

de les cavernes fosques, del jardí dels morts,

dels criminals, dels oblidats,

dels cossos soterrats en silenci, de l'olor del teu pèl, de la teua absència,

em salva la poesia i m'alça.

Beatriz Gimeno

DEIXA'M DIR-TE

Deixa'm dir-te el que ahir no vaig saber.

Deixa que òmpliga,

per sempre,

la meua carn de calma.

Deixa'm contar-te

per què no vaig poder donar-los

més que espases als teus llavis

i queixals de vella a les teues mans.

Deixa'm que plore hui la dita perduda,

deixa'm passar comptes amb este desmanotat ser

que hbita en mi d'amagat.

Si no et doní el que esperaves,

si no vaig buscar dins de mi,

va ser per por que,

darrere d'espases i queixals de vella,

creixquera fort

una flor amb el teu nom.

Ester Vallbona

L'amor en la poesia de l'home

AMOR ETERN

Podrà ennuvolar-se el sol eternament;

podrà assecar-se en un instant el mar;

podrà trencar-se l'eix de la terra com un dèbil vidre.

Tot succeirà! Podrà la mort

cobrir-me amb el seu fúnebre crespó;

però mai en mi podrà apagar-se la flama del teu amor.

Gustavo Adolfo Bécquer

POEMA 15

M'agrades quan calles perquè estàs com absent

i em sents des de lluny i la meua veu no et toca.

Pareix que els ulls se t'hagueren volat

i pareix que un bes et tancara la boca.

Com totes les coses estan plenes de la meua ànima

emergeixes de les coses,plena de l'ànima meua.

Palometa de son, et pareixes a la meua ànima

i et pareixes a la paraula melancolia.

M'agrades quan calles i estàs com distant.

I estàs com queixant-te, palometa en parrup.

I em sents des de lluny, i la meua veu no t'aconsequeix:

deixa'm que calle amb el silenci teu.

Deixa'm que et parle també amb el teu silenci,

clar com un llum, simple com un anell.

Eres com la nit, callada i constel·lada.

El teu silenci és d'estrela, tan llunyà i senzill.

Distant i dolorosa com si hagueres mort.

Una paraula llavors, un somriure basta. Iestic alegre, alegre de que n siga cert.

Pablo Neruda

Redacció: Un futur sense lectura ni escriptura

Futur o passat ?

Sense lletres, el futur seria com un viatge al passat, quan es perdien les paraules que la gent intercanviava perquè ningú les recopilava. No s’havien inventat encara uns signes gràfics que servirien per a representar els sons que eixien de les boques de persones.

Sense escriptura, els éssers humans perdríem la possibilitat de conservar històries i amb això tota la riquesa recopilada en els llibres. Què seria de les cançons dels joglars i els trobadors, si no hagueren estat escrites? Mai ens hauríem imaginat aquella època sense llegir els textos que ens van deixar.

Sense lletres no gaudiríem de la lectura, no interpretaríem les novel·les, costaria imaginar-nos els personatges i protagonistes de les seues històries... Desapareixeria l’experiència d’entrar a través dels textos en altres mons diferents, amb perills, aventures i passions, reals o imaginades.

Tampoc no podríem expressar els nostres sentiments en els diaris personals ni en les cartes que enviem als amics i a la gent que estimem. Com recordar els propis pensaments si abans no has pogut bolcar-los amb les teues pròpies paraules en un paper, o en una pantalla?

Llegir serveix per a tindre coneixements i evitar la ignorància, per a orientar-nos i descobrir els enganys. Sense la lectura som menys intel·ligents i anem perduts. En un món ple d’amenaces i perills, si no poguérem llegir ni escriure estaríem molt més indefensos.

MAR

La meua vocació

El que vull ser de major

La meua afició preferida són els cotxes. D’aquí a uns anys estudiaré una enginyeria; crec que serà aeronàutica. Perquè tracta un tema molt important com és l’ aerodinàmica, un aspecte fonamental en els automòbils de hui en dia.

Una de les grans competicions és la F1. En aquesta competició hi ha monoplaces a l’última tecnologia; on qualsevol error pot costar una victòria. A més es poden veure altres carreres per tot el món com: el DTM, la Nascar, les 24 hores de Le Mans, el Dakar,...

Una gran oportunitat per a triomfar són les feries dels autos on les grans i petites marques exposen els nous models i prototips. Alguns d’ aquests models es podran observar al carrer. Però normalment es queden com a cotxes de disseny.

Actualment et pots comprar qualsevol tipus de vehicle a un bon preu. Això apropa a la gent tindre un mitjà de transport motoritzat i refugiat dels elements meteorològics.   

En tot el planeta hi ha moltes marques d’ Europa, Àsia, Amèrica i inclús en Oceania, on la gran majoria són del primer citat.

Aquestes són algunes de les raons pels que m’ agradaria tindre un treball relacionat amb el món del motor.

-El meu somni és treballar en Lamborghini o Ferrari; que sempre han sigut dues marques italianes molt prestigioses.  Però veient com es presenta el futur em conformaria en treballar en alguna fàbrica amb un sou decent per a poder viure.

      

LA RAÍZ (PER FAVOR) 

 Per favor, si portes algo dins soltalo,

que no et detenga el por, digue-lo,

 que és mijor que el terror del silenci.

A un costat la vida trencada,

a l´altre costat uniformes i botes,

ull que no es caiguen les paraules de la boca,

A un costat els invisibles, a l´altre un cervell imposible,

lliga les teues bambes i prepara una carrera boja.

Tràiler El ciutadà Perfecte

UTOPIA

UTOPIA

Açò era una ciutat on la gent no treballa ni anava a l’escola, ni feia aquestes coses avorrides, no, en aquest món cadascú podia fer el que volguera, perquè moltes de les coses necessàries s’havien reduït a un mètode eficaç: pastilles. Sí, per a menjar només necessitaven prendre una pastilla, i ja obtenien tots els nutrients necessaris; o per a aprendre coneixements com els de l’escola, l’institut o la universitat, et prens una pastilla i ja.

En aquest món hi vivien sers humans, però no hi havien aventures ni perills ni males persones, només persones senzilles que es passaven el dia prenent pastilles i jugant amb una mena de màquines de diversió, anomenades “videoconsoles”. Hi havia de molts tipus i tenien una gran diversitat de jocs, on estaven enganxats tots els éssers humans.

I aquests humans són pràcticament immortals, tal punt que hi ha una pastilla específica que fa que no et faces vell, però no pots morir. I clar, en aquest món no hi ha economia i tot és gratis.

La meua vocació

Realment ara em preguntes que què vull dedicar-me per treballar quan sigui gran i l’únic que puc dir és: alguna cosa relacionada amb les ciències.

M’agraden molt, més que les lletres, perquè pense que tindre que memoritzar-te i aprendre’t els complements de la gramàtica, totes les formes verbals,... és més avorrit que saber com s’ha format la terra, descobrir grans fets….

Totes aquestes idees clar que poden canviar, ja que ara no puc suportar veure un documental del cos humà i mantenir dins meu el fàstic que tinc quan apareix un òrgan de veritat, o la sang…. No puc creure que de petita quan anava encara a Primària volgués ser metgessa. No tinc clar per què va passar allò, però a l’actualitat ni pensar-ho.

Va haver una temporada que volia ser arquitecta. Em fascinava la idea de dissenyar un edifici i poder veure com evolucionava fins que estigués realitzat. Per desgràcia el meu oncle em va treure les ganes de treballar en eixa especialitat de les matemàtiques al dir-me tot el temps que m’ho pensés bé, que hi havien poques places per a trobar un treball, que costaria…. Un altre ofici que vaig rebutjar del meu cap.

I ara no tinc una idea fixa, però m’agradaria més treballar de descobridora, tal vegada al laboratori però també podria anar d’expedició per veure coses noves i estudiar la natura,....

La meua mare pensava que seria de tot, menys mestra, i ara es la seua vocació. La meua encara està per descobrir.

Booktrailer - El ciutadà perfecte de Raquel Ricart

Trailer del "Ciutadà perfecte" de Raquel Ricart creat per: 

Ivan Alcolea Sanchez

Halima Bahi Giménez

Teresa Carrasco Sauri

Jordi Hernando Álvarez

Olalla Urios De los Ríos

UN MÓN SENSE

UN MÓN SENSE ESCRIPTURA NI LECTURA

Per a començar, sense escriptura ni lectura seríem una societat sense cultura. No existirien les religions ni la història, per tant no sabríem d’on venim. Tampoc estarien presents les xarxes socials, ni el Whatsapp, la tecnologia no es desenvoluparia com estem a hui dia. La transmissió oral seria l’única eina per tal de comunicar-se ,i la gent viuria prop de les persones que estima per a poder mantindre contacte amb més freqüència.

Tots/es aspiraríem a fer treballs on no requereix saber llegir o escriure, com per exemple, artistes, agricultors/es, ramaders/es.

Encara que aquest món ens parega tant irreal i desconegut, hi ha gent que viu en tribus on l’escriptura o la lectura no són essencials pel tal de sobreviure. Tota la tribu ,transfereix les seues tradicions i les seues creences oralment, als individus més nous. S’organitzen per tal de viure i ajudar-se entre ells/elles, i en eixes tribus no existeixen persones egoistes ni tenen luxes. Encara que són una minoria de persones les que viuen en eixes condicions, jo crec que podrien sobreviure.

En una societat sense violència de gènere

La utopia de la violència de gènere

En una societat sense violència de gènere ni micromasclismes, tots seriem igual tant les dones com els homes. Mai cap persona es sentiria malament i per suposat la seua vida no correria perill. Cadascun i cadascuna tindria plena llibertat per a prendre totes les disicions sobre la seua vida.

Un altre tema seria la desaparició per complet dels que ara anomenem micromasclismes, perquè els rols d'home i dona no estarien diferenciats tant sols seriem persones amb les mateixes responsabilitats tant socials i familiars com econòmiques. Els treballs serien per als millors qualificats i per suposat amb el mateix sou, horaris i dedicació. La vida personal seria tan important per a les dones com per als homes, en aquesta societat tan sols es parlaria de persones.

En quant a la roba, les sabates, els jocs, les aficions, els cabells... cadascú podria fer el que volgués sense cap signe sexista (homes amb falda, dones en vestit-jaqueta etc.).

Per altra banda durant la infància tots seriem tractats de la mateixa manera sense diferenciar colors, joguets, roba i per suposat l'educació, els xics i les xiques podrien triar amb plena llibertat els coneixements necessaris per al seu futur tan sols atenent als seus desitjos i capacitats.

Per tot això en una societat sense violència de gènere ni haurien dos claus per al desenvolupament: igualtat i llibertat..

VIDA

VIDA

Vull ser professora d’institut, impartint classes a adolescents.

Vull donar als meus futurs alumnes tot allò que a mi no m’han donat.

Vull que el món avançi, i aquesta va ser la meva forma de col.laborar.

La vocació és un sentiment profund i moltes vegades inexistent al cervell de l’ésser humà, perdó, inexistent no, invisible.

La vocació és viure fent el que t’agrada.

Vocació és fe en tu, i per això és molt perillosa.

Tinc el lleuger pressentiment de què la societat no permetrà que la vocació visca amb nosaltres, en nosaltres.

Vocació és creativitat, és l’aire que ens espenta per començar un viatge que MAI acabarà, i això és molt perillós.

Com digué Nietzsche: La vocació és l’espina dorsal de la vida.

Però volen éssers vius, o inerts?

Vull viure i per això visc.

Olalla Urios de los Ríos

QUÈ SERÀ, SERÀ...

No sé què vull ser. 

Al llarg de tota la meua vida he pensat “crec que vull ser això quan siga major” moltes vegades, és clar. Com tot el món. Pintora, cantant, princesa amb ales, reportera, detectiu, princesa amb ales de nou, modista, dissenyadora gràfica, dibuixant, psicòloga, escriptora, cambrera, propietària d’una cafeteria, dissenyadora de videojocs… Un muntó de possibles professions han passat pel meu cap des que vaig nàixer… encara que cap, agradant-me molt totes, té ninguna papereta per a funcionar. 

El problema sempre l’he considerat el que per a la gran majoria d’aquests oficis (menys per a la princesa amb ales, clar està) tindria que anar a la universitat o a algun curs d’eixos i, sent franca, no em fa gens de gràcia. Pense que, la gran majoria de vegades, quan estudies una cosa que t’agrada, eixa cosa pot perdre interès molt ràpid. Em va passar quan anava a aikido, em va passar quan anava a ball, i vaig prevenir-ho quan em van suggerir que fora a classes de dibuix o a una acadèmia d’italià. 

A més a més, hem de tenir en compte que els professors de la universitat no són com els de l’institut. Si ací ja estic estressant-me molt en certes assignatures, no vull ni pensar com seria a la universitat, amb molts treballs, hores i hores d’estudi sense parar, matrícules caríssimes que no pense deixar ni en somnis que els meus pares em paguen i s’arruinen, professors que et diuen “tu estàs ací perquè vols, si no estudies és problema teu” (sorpresa: no estic perquè vull, sinò perquè aquesta societat de merda valora més anys i diners tirats a la merda per un diploma estúpid que a les persones com a individuals)… 

No pense deixar que la meva vida siga així. No pense llevar-me hores de son per a aprovar exàmens estúpids que considere innecessaris a la meva vida. 

A més, si vaig a una carrera d’arts o de disseny de videojocs i estudie fins molt tard, els ulls em poden fer mal i això em dificultaria molt el treball en aquests camps. No, no vull estudiar més.

Altre impediment que vaig començar a vore per a aquestos treballs fa poquet és una cosa massa òbvia: el masclisme. Quan s’ha vist a una dona famosa per la televisió amb una posició elevada al món dels videojocs? Jo apunte molt alt (traducció: apunte a Nintendo), i el sostre de cristall i moltes més coses em dificultarien massa arribar on vull. Mai em deixarien tindre una posició bona en eixe món.

Per això he estat pensant que sí que m’agradaria ser escriptora, però des de casa, tranquil·lament, sense pressions de cap tipus. Si a algú li agraden els meus llibres, bé. Si no, bé també. Em quedaré sense diners moriré de fam i tot molt bonic.

Si tot és tan terrible allà...

“Si tot és tan terrible, allà fora, tan perillós, tan descontrolat, per què no fan cua els habitants d’enllà per viure al nostre món?” es pregunta Sisàlex a la pàgina 146. Ell es refereix a què les persones que viuen a les “societats desenvolupades” no tenen interés en viure al seu sistema, o bé perquè aquestes saben el que passa a Biotrés, o bé per que estan bé a les seues terres i no volen canviar de vida.

Ara ve l’aplicació històrica del cas: segons Occident (Europa i Estats Units, concretament) s’estava molt mal a la Unió Soviètica, que si dictadura, que si comunisme, que si pobresa, etc. I jo pense: si els habitants de les Repúbliques Socialistes Soviètiques vivien tan mal, per què no feien cua per entrar a Europa, Canadà, EEUU…? Potser deuriem començar a plantejar-nos si realment la Història que ens han contat és l’autèntica, perquè en la Guerra Freda sempre pinten a EEUU com els bons i a la URSS com la mala. Com aquest enfrontament el va guanyar Occident bombardejant la seu de l’URSS al 1991, hem de pensar que LA HISTÒRIA L’ESCRIUEN ELS GUANYADORS, i ens conten el que volen, com que Stalin va matar a 23 milions de persones i Hitler sols a 11 milions (JHA). Estats Units és el país més ric del món, però moralment, el més miserable. Es van ficar en Vietnam i en Afganistan i van fer una guerra sense que ningú els cridara, per exemple.

En fi.

LA MEUA VOCACIÓ

LA MEUA VOCACIÓ

A mi sempre m´ha agradat el tema de la mecànica i el motor. De xicotet sempre em comprava la meua mare i el meu pare cotxes per a que jugara i jo anava per tota la casa feliç amb els cotxes.Però una vegada el meu oncle em va ensenyar un mòbil que era dels primers

I Phones i em va agradar moltíssim. Des d´aquell moment em vaig decantar per la informàtica i la tecnologia en general.

Actualment seguisc sent un apassionat per l´electrònica.De major m´agradaria estudiar la carrera d´informàtica o la de Seguretat Informàtica. Les dos m´agraden molt però no sé quina elegir.Abans tenia pensat ser professor però ara m´agrada més donar xarles i conferències sobre el tema.

Encara que molta gent puga arribar a pensar que sóc un “Friki” com és el que m´agrada i des de molt de temps m´ha agradat és el que faig.