LA MALETA

LA MALETA

En un món on els diners són la joia més anhelada…

Encara seguim perdent pau per guanyar la guerra.

I, és que sense tenir empatia, la maleta no arriba precissament a les mans “idònies”...

Ara arribem a Don Rocco, un empresari cubà multimillonari, que ha heredat tant fortuna com habits de la seva familia.

El nostre amfitrió s’encarrega de dirigir una empresa que busca Urani-235, material per cert, imprescindible per fer bombes atòmiques per les batalles.

Don Rocco té la maleta, i ara que ha aconseguit el que volia, toca deixar-la.

Per fer aquest encarrec tenim la nostra volguda amiga, la rabossa, fidel i esmunyedissa.

La rabossa, la rabosa...Aquella coraça de ferro amb pell damunt, la rabossa, la rabossa, seràs capaç de no quedar-te’n la maleta??

Però tots i totes tenim en compte el que van dient de les raboses, que són uns lladres i tot el volen per a si mateixos. I aquesta no era una excepció d’aquelles.

Va agafar la maleta i la va amagar en un lloc perfecte, on mai ningú podria trobar-la. Sota terra.

La rabossa va agafar tots els diners que li va vindre en gana... Però un dia, Don Rocco, l’empresari, va rebre la visita d’una sofisticada foca, amb el nom del color de la seva pell, Blava, que venia d’un país molt allunyat d’on estaven. Ella volia la seva maleta, per portar-la al següent empresari fracassat amb necessitat d’ajuda urgent... per fer-ho triomfar. I no l’havia rebut en cap moment. L’empresari es va sorprendre i li va comentar allò de la rabossa. Que podia ser que la tinguera amagada pell seu benefici.

Blava, visità la rabossa, i sense cap avis, li va llevar tot el que havia guanyat amb l’ajuda de la maleta tot aquell temps. Avergonyida va fugir la rabossa, per no tornar mai. L’empresari va continuar amb els seus asunts i la foca...la foca Blava, va anar pels cels en busca del pròxim afortunat. Aixina una i altra i altra volta.

I encara vola sense rumb aquella maleta, perdent pau i guanyant guerra...

                                                                 Olalla U.D. i Maria P.

UN MÓN SENSE

UN MÓN SENSE ESCRIPTURA NI LECTURA

Per a començar, sense escriptura ni lectura seríem una societat sense cultura. No existirien les religions ni la història, per tant no sabríem d’on venim. Tampoc estarien presents les xarxes socials, ni el Whatsapp, la tecnologia no es desenvoluparia com estem a hui dia. La transmissió oral seria l’única eina per tal de comunicar-se ,i la gent viuria prop de les persones que estima per a poder mantindre contacte amb més freqüència.

Tots/es aspiraríem a fer treballs on no requereix saber llegir o escriure, com per exemple, artistes, agricultors/es, ramaders/es.

Encara que aquest món ens parega tant irreal i desconegut, hi ha gent que viu en tribus on l’escriptura o la lectura no són essencials pel tal de sobreviure. Tota la tribu ,transfereix les seues tradicions i les seues creences oralment, als individus més nous. S’organitzen per tal de viure i ajudar-se entre ells/elles, i en eixes tribus no existeixen persones egoistes ni tenen luxes. Encara que són una minoria de persones les que viuen en eixes condicions, jo crec que podrien sobreviure.

En una societat sense violència de gènere

La utopia de la violència de gènere

En una societat sense violència de gènere ni micromasclismes, tots seriem igual tant les dones com els homes. Mai cap persona es sentiria malament i per suposat la seua vida no correria perill. Cadascun i cadascuna tindria plena llibertat per a prendre totes les disicions sobre la seua vida.

Un altre tema seria la desaparició per complet dels que ara anomenem micromasclismes, perquè els rols d'home i dona no estarien diferenciats tant sols seriem persones amb les mateixes responsabilitats tant socials i familiars com econòmiques. Els treballs serien per als millors qualificats i per suposat amb el mateix sou, horaris i dedicació. La vida personal seria tan important per a les dones com per als homes, en aquesta societat tan sols es parlaria de persones.

En quant a la roba, les sabates, els jocs, les aficions, els cabells... cadascú podria fer el que volgués sense cap signe sexista (homes amb falda, dones en vestit-jaqueta etc.).

Per altra banda durant la infància tots seriem tractats de la mateixa manera sense diferenciar colors, joguets, roba i per suposat l'educació, els xics i les xiques podrien triar amb plena llibertat els coneixements necessaris per al seu futur tan sols atenent als seus desitjos i capacitats.

Per tot això en una societat sense violència de gènere ni haurien dos claus per al desenvolupament: igualtat i llibertat..

VIDA

VIDA

Vull ser professora d’institut, impartint classes a adolescents.

Vull donar als meus futurs alumnes tot allò que a mi no m’han donat.

Vull que el món avançi, i aquesta va ser la meva forma de col.laborar.

La vocació és un sentiment profund i moltes vegades inexistent al cervell de l’ésser humà, perdó, inexistent no, invisible.

La vocació és viure fent el que t’agrada.

Vocació és fe en tu, i per això és molt perillosa.

Tinc el lleuger pressentiment de què la societat no permetrà que la vocació visca amb nosaltres, en nosaltres.

Vocació és creativitat, és l’aire que ens espenta per començar un viatge que MAI acabarà, i això és molt perillós.

Com digué Nietzsche: La vocació és l’espina dorsal de la vida.

Però volen éssers vius, o inerts?

Vull viure i per això visc.

Olalla Urios de los Ríos

QUÈ SERÀ, SERÀ...

No sé què vull ser. 

Al llarg de tota la meua vida he pensat “crec que vull ser això quan siga major” moltes vegades, és clar. Com tot el món. Pintora, cantant, princesa amb ales, reportera, detectiu, princesa amb ales de nou, modista, dissenyadora gràfica, dibuixant, psicòloga, escriptora, cambrera, propietària d’una cafeteria, dissenyadora de videojocs… Un muntó de possibles professions han passat pel meu cap des que vaig nàixer… encara que cap, agradant-me molt totes, té ninguna papereta per a funcionar. 

El problema sempre l’he considerat el que per a la gran majoria d’aquests oficis (menys per a la princesa amb ales, clar està) tindria que anar a la universitat o a algun curs d’eixos i, sent franca, no em fa gens de gràcia. Pense que, la gran majoria de vegades, quan estudies una cosa que t’agrada, eixa cosa pot perdre interès molt ràpid. Em va passar quan anava a aikido, em va passar quan anava a ball, i vaig prevenir-ho quan em van suggerir que fora a classes de dibuix o a una acadèmia d’italià. 

A més a més, hem de tenir en compte que els professors de la universitat no són com els de l’institut. Si ací ja estic estressant-me molt en certes assignatures, no vull ni pensar com seria a la universitat, amb molts treballs, hores i hores d’estudi sense parar, matrícules caríssimes que no pense deixar ni en somnis que els meus pares em paguen i s’arruinen, professors que et diuen “tu estàs ací perquè vols, si no estudies és problema teu” (sorpresa: no estic perquè vull, sinò perquè aquesta societat de merda valora més anys i diners tirats a la merda per un diploma estúpid que a les persones com a individuals)… 

No pense deixar que la meva vida siga així. No pense llevar-me hores de son per a aprovar exàmens estúpids que considere innecessaris a la meva vida. 

A més, si vaig a una carrera d’arts o de disseny de videojocs i estudie fins molt tard, els ulls em poden fer mal i això em dificultaria molt el treball en aquests camps. No, no vull estudiar més.

Altre impediment que vaig començar a vore per a aquestos treballs fa poquet és una cosa massa òbvia: el masclisme. Quan s’ha vist a una dona famosa per la televisió amb una posició elevada al món dels videojocs? Jo apunte molt alt (traducció: apunte a Nintendo), i el sostre de cristall i moltes més coses em dificultarien massa arribar on vull. Mai em deixarien tindre una posició bona en eixe món.

Per això he estat pensant que sí que m’agradaria ser escriptora, però des de casa, tranquil·lament, sense pressions de cap tipus. Si a algú li agraden els meus llibres, bé. Si no, bé també. Em quedaré sense diners moriré de fam i tot molt bonic.

Si tot és tan terrible allà...

“Si tot és tan terrible, allà fora, tan perillós, tan descontrolat, per què no fan cua els habitants d’enllà per viure al nostre món?” es pregunta Sisàlex a la pàgina 146. Ell es refereix a què les persones que viuen a les “societats desenvolupades” no tenen interés en viure al seu sistema, o bé perquè aquestes saben el que passa a Biotrés, o bé per que estan bé a les seues terres i no volen canviar de vida.

Ara ve l’aplicació històrica del cas: segons Occident (Europa i Estats Units, concretament) s’estava molt mal a la Unió Soviètica, que si dictadura, que si comunisme, que si pobresa, etc. I jo pense: si els habitants de les Repúbliques Socialistes Soviètiques vivien tan mal, per què no feien cua per entrar a Europa, Canadà, EEUU…? Potser deuriem començar a plantejar-nos si realment la Història que ens han contat és l’autèntica, perquè en la Guerra Freda sempre pinten a EEUU com els bons i a la URSS com la mala. Com aquest enfrontament el va guanyar Occident bombardejant la seu de l’URSS al 1991, hem de pensar que LA HISTÒRIA L’ESCRIUEN ELS GUANYADORS, i ens conten el que volen, com que Stalin va matar a 23 milions de persones i Hitler sols a 11 milions (JHA). Estats Units és el país més ric del món, però moralment, el més miserable. Es van ficar en Vietnam i en Afganistan i van fer una guerra sense que ningú els cridara, per exemple.

En fi.

als pares amb filles - rupi kaur

cada vegada que

li dius a la teva filla

que li crides

per amor

li ensenyes a confondre

la ira amb l'amabilitat

el que pareix una bona idea

fins que creix i

confia en els homes que li van fer mal

perquè es pareixen molt

a tu

rupi kaur

Futur del proletari analfabet

No hi haurà que ser molt espavilat per adonar-se de què les oligarquies ens volen ignorants: futbol, videojocs, televisió (T5 és el millor exemple) i la més antiga: religió. Aquestes quatre… no sé com dir-ho… armes, han funcionat sempre per mantindre entretinguda i atontada a la població, i ho seguiran fent, perquè, al cap i a la fi eixa és la seua funció vital. Vivim en una societat en la qual parlem en el nom de la democràcia, i no ens adonem que la democràcia no existeix, és una falsa utopia (no, no m’he enganyat, és una falsa utopia, no una utopia. Al menys per a mi) creada per la burgesia.

Molta gent és ja analfabeta, i això s’anirà estent, és imparable. I quan dins d’un parell de generacions, els més joves no sàpiguen llegir ni escriure, perquè a les classes no hi haurà mestres, sinó màquines, aleshores podrem dir que hem passat a una nova era: l’antiga, la medieval, la moderna, la tecnificada (aquesta) i la pròxima serà la perfecta. Perfecta per a les èlits, per suposat. La lectura i l’escriptura són la base del coneixement, la cultura i l’alfabetització. Sense aquestes qualitats, ens convertirem en monstres, en robots, en màquines que obeeixen sense pensar.

EL CIUTADÀ PERFECTE. Fragment

“Dones que es compraven i es venien,com les mercaderies,com les espècies de la parada de Siva.En aquella ciutat era difícil ser una dona amb una educació com la meua,perquè el futur dibuixava,indefectiblement,un home.Un home que et comprava i que et podia tractar bé o malament.”

(Pàg. 158-159)

Quan ets menuda eres feliç,

Per què has de preocupar-te?

A soles vius, disfrutes..

Però les preocupacions s'apoderen de tu com un monstre,

quan creixes i creixes.

Fins que arriba el dia ,

les coses  canvien

Com un quadre de menjador,

ells decideixen per tu

El casament arriba,

podríem dir que t’ha comprat

ells són rics, nosaltres pobres.

Tot dit sense paraules.

Poc a poc les estacions passen i el cicle continua

casament , fals amor, fills, fills..

Però de tant pensar, decideixes eixir del camí

Sí ho decideixes

Lluites

No calles

I aprens a volar.

NOTÍCIA

http://www.elpais.com.uy/mundo/impactantes-testimonios-ninas-que-son.html

Inés Aguirre Sanz

Més que paraules

  Inconcebible. És el primer qualificatiu que arriba al meu cervell si tracte imaginar un món sense lectura ni escriptura. Una vida sense paraules mancaria de contingut, seria solitària, buida… Mai podria anomenar-se vida.

  La vida de veritat necessita de la paraula per dotar-la de sentit i sentiment, per omplir-la d’alegria i tristesa, de riures i plors, d’amargura i felicitat. Sense paraules no podem expressar idees, sensacions, dolors, afectes; no podem, en definitiva, ser nosaltres mateixos i diferents als demés. Res ens faria únics i res ens enriquiria dels demés, seríem autòmats programats com un ordinador, disposats a obeir ordres sense pensar ni barallar, sense idea del bé o del mal, sense saber.L'empatia, l’altre, no tindrien importància, al menys no més que qualsevol objecte.

 La paraula és tan necessària com la respiració si concebem a l’ésser humà en tota la seua dimensió; la paraula és intrínseca a les persones, a la seua pròpia naturalesa. Així que no, no és concebible un món sense elles ja que ens deixaria orfes i a soles, vivint una vida que no és pot ni deu anomenar-se així.

                                                         

A SOLES

A  SOLES: (poema col·lectiu)

A l'hivern, tot és fred                                      

l'aire, els somnis, l'alé,
un ambient trist anega els carrers,
més fred que la teua absència,
el xiquet feliç caminava a soles
amb el vent a la seua esquena.

La Mar

La mar, tranquil·la,
com la teva poesia,
és màgica cada día.
A cada volta de cada ona,
els seus fils d'alegria,
l'omplin de serenitat i harmonia

EL TEMPS

EL TEMPS

Jugue amb tú i

amb l´espurna dels teus ulls

i amb l´alegria que desprens

note que sóc millor

i el dies passen

en poc temps.

Poema Col.lectiu: Jaime, Berta, Carlos, Miranda i Cristina.

Sola

SOLA
 Bon dia em dic Maria
sóc una dona que viu amb alegria 
gaudint del bell cant de les oronetes 
del trafic i de la multitud.
Bon dia em dic Maria
estic sola com cada dia.

IMPERSONAL

Moltes vegades són les petites i velles històries les que donen peu als grans esdeveniments, i són els petits detalls els que fan que ens adonem de tot un nus de fils, embolicat de ja fa una tira d'anys.

I, així és com començà la meva història, bussejant en el ventre incorrecte, dibuixant en folis bruts, parlant amb qui no tocava, triomfant en una vida que no era meva, i és que, mai no he sigut persona, però mai me n'he adonat que no ho era, perquè com deien els ancians "per anar a caçar l'amor, cal deixar l'escopeta a casa".

Tractí de llançar el patiment per la finestra, però abans el pes de la culpa caigué sobre els músculs i m'afonà encara més endins del pou que jo mateix havia excavat.

Tot cau per seu propi pes, veritat.

Muntant en el cavall dels records, el cor obligà la ment a tornar enrere i ressuscitar tots i cada un d'aquells pensaments oblidats fa molt de temps.

El cel es tornà negre, el sostre.

Baixava les escales que donaven al rebedor on ella es posava les arracades, mirant-se a l'espill en forma circular.

Estava espectacular, definitivament era una bona elecció. Sense que ella s'ho esperés, li vaig agafar de la cintura, no deia res, seguia abstreta en el seu treball.
-Com pot ser que siga callada?-pensí. 
L'estrenyí una mica més fort de la cintura, devia saber qui manava, jo.

-Deixa'm, em fas mal-
Tot es tornà blanc.

Morta...morta.

I així és com la meva vida acaba, sense que fos una història xiclet, que amb el temps pergué el gust, sense que fora amor del bo, d'aquell que no es perd mai, sense que fóra amor, amat.

                                                                     Olalla Urios de los Ríos 


*Text  de creació a partir dels micropoemes de VdeBes  de @Miramelsmots http://miramelsmots.blogspot.com/2016/11/separo-foto-de-lali-ribera.html

Un amor entre l'amiga i l'amada.

 UN AMOR ENTRE L'AMIGA I L'AMADA

L'amor sense exagerar era com el foc més viu de l'infern.

Al principi la curiositat et picava per dins però quan el tocaves,

la seua calor et cremava poc a poc i t'atreia cap a ell.

Trobaves a faltar alguna cosa dins els pulmons,

com si estigueren buits.

Una boira et nuvolava el més mínim sentit i com per art de màgia

urpes i queixals començaven a créixer dins de tu.

Inés Aguirre Sanz. Creació pròpia.