A QUÈ ES PAREIX L'AMOR a què es pareix l'amor em pregunta la terapeuta
una semana després de la trencada
i no estic segura de com contestar la seua pregunta
excepte pel fet de que pensava que l'amor
es pareixia a tu.
allà va ser quan em vaig adonar
i em vaig donar compte de com d'innocent havia sigut
de posar una idea tan bonica en la imatge d'una persona
com si qualsevol en aquesta entera terra
poguera comportar tot l'amor junt representat
com si aquesta emoció que fa tremolar a set bilions de persones
es pareixiria a un tio de metre huitanta
de grandària mitjana i pell marró
al que li agrada desdejunar pizza congelada.
a què es pareix l'amor la terapeuta pregunta de nou
aquesta vegada interrompint els meus pensaments a mitjan frase
i arribades a aquest punt estic a punt de alçarme
i eixir per la porta
excepte perquè he pagat massa diners per aquesta hora
així que en comptes d'aixó la perfore amb la mirada
de la mateixa manera que miraries a algú
quan estàs a punt de donar-les la llicó
ela llavis pressionats fortament preparant-se per a endinsar-se en conversació
els ulls clavant-se profundament en els seus
buscant tots els punts dèbils
que tenen amagats en algun lloc
el cabell recollit darrere les orelles
com si tingueres que preparar-te físicament per a una conversació
sobre les filosofies o millor dit decepcions
de a què es pareix l'amor
bé li dic ja no pense que l'amor es pareix a ell
si l'amor es pareguera a ell
ell estaria ací crec
si ell fóra el meu amor vertader
no seria ell en tot cas el que estaria sentat davant de mi ja no pense que l'amor es pareix a ell repetesc
crec que l'amor mai es va parèixer
crec que solament volia algú
estava preparada per a entregarme a mi mateixa a algú
que pensara que fora més gran que jo
i quan vaig veure algú
que probablement fera el paper
vaig fer la meua intenció
fer que ell fora la meua parella
i em vaig perdre per ell
ell prenia i prenia
m'envoltava en la paraula especial
hasta que estava convençuda de que ell tenia ulls únicament per a veure'm
mans únicament per a sentir-me
cos únicament per a estar amb mi
oh com em buidava com et fa sentir això
interromp la terapeuta bé dic em fa sentir un poquet en la merda
tal vegada estem mirant-lo mal
pensem que es alguna cosa que buscar allà fora
alguna cosa destinada a xocar-se amb nosaltres
eixint fora d'un ascensor
o a sentar-se amb nosaltres en un cafè en algun lloc
a aparèixer al final d'un corredor a la tenda de llibres
pareixent la mescla perfecta de sexy i intel·lectual
però jo crec que l'amor comença ací
tota la resta és solament desig i projecció
de tots els nostres capritxos i necesitats i fantasies
però eixes externalitats mai podran funcionar
si no anem cap avant i aprenem
com estimar-nos a nosaltres mateixes per a estimar altra gent
l'amor no es pareix a una persona
l'amor són les nostres accions
l'amor és donar tot el que podem
encara que solament siga el tros més gran de pastís
l'amor es comprendre
que tenim el poder de fer-nos mal l'una a l'altra
però anem a fer-lo tot en el nostre poder
per a assegurar-nos de que no el fem
l'amor és donar-nos compte de tota la dolçor amable que mereixem
i quan algú ix
dient que te la donaran com digues
però les seues accions et trenquen
en lloc de construir-te
l'amor és saber a qui escollir
LA DONA QUE ES MOR La dona que es mor porta una flor a la sina i espera la matinada i seu al costat de la finestra i inventa estels i ensuma flaires secretes. Al seu ventre esquinçat, sense vertigen, hi guarda una lluna presonera i un filet d' esma. La dona que es mor ja no visita els amics car ha deixat la ciutat i sojorna ara rere el cim i té els núvols per corona, petjades esborradisses i tanta paciència per no oblidar el plaer de la festa. La dona que es mor sent una mica de goig al dematí, quan el sol li pentina la galta i la fosca és, tresor de tenebra, anada a jóc. Però aviat s'esmunyirà aquesta dona que es mor per les bardisses del temps extrem i la memòria. [Signes de terra]
Tema del poema: Begonya va partir una malaltia, la tuberculosi, que quasi li va fer perdre la vida. Aquest poema va ser com un autoretrat descrivint la seua situació física i psicològica. També li fa adonar-se de que els del seu voltant també patixen, però per ella.
IX. LA GUERRA Que no vinga la guerra, que jo m'ofegaria. M'entens germana? Encara ho recorde. I tu també. Que no vinga altra vegada, que m'arrancaria l'ànima i sota la terra la posaria.
No vull sentir més la porta travessada de la casa, ni veure el caqui de la camisa oberta del que entra. Que no vinga la guerra, que jo rebentaria.
Germana, em sents? Encara ho recorde.
I tu també. No vull silencis còmplices, de la despulla del meu cos, com si fóra deixalla, menys que deixalla, no res. Que no vinga la guerra, mai més, mai més. Josepa Montagut i Mariner.
BIOGRAFIA:
Va estudiar Filologia Catalana a la Universitat de València on més tard, va treballar com administrativa.
Pertany al Col·lectiu de Dones de Montcada, lloc on va nàixer, i va rebre diferents premis com el Premi de la Regidoria de la Dona de Burjassot i la segona edició de Relats Curts amb la perspectiva de gènere.
Quan es va jubilar va començar a escriure i ja ha publicat dos llibres: Des del sud fins al nord, una llàgrima parla i Papallones silenciades sota un mar de gel.
El 7 de març van vindre a l'institut cinc escriptores que havien publicat La improbable vida de Joan Fuster, en una espècie de club de lectura d'estudiants. Cada grup d'alumnes treballava una autora i havia de realitzar una activitat relacionada amb un relat del llibre. Al meu grup li vam fer una entrevista a Carme Manuel. Mai abans havíem llegit un text d'ella. El conte ens va resultar un poc complicat d'entendre, perquè utilitzava un vocabulari que ens resultava estrany, però la lectura en equip ens va semblar bastant divertida. Quan vam anar al club de lectura, ens va sorprendre molt la manera de ser de Carme. Parlava amb naturalitat, però amb un to de veu molt alt. Conéixer-la en persona va ser una experiència positiva, ja que quasi mai tenim l'oportunitat de treballar textos fets per dones i a més conéixer-les de prop. Aquestes activitats hauríem de fer-les més a sovint.
La primavera m'ha dut a Nin com a l'esglèsia les oronetes. La vulgaritat de la policromia acull sense tendresa, entre murs doblegats, la vida que hi creix a dins a colps de volades furioses: boques deformes, exigents, implacables. I pense en Sbarbaro: totés el que és, només allò que és. Ni esglèsia, ni murs, ni presències: sis oronetes esperant el tros de cuc que les salve de la mort. Després: que si el pla contrapicar, que si la policromia, que si l'art romànic... bla, bla, bla...
Tot un seguit de banalitats si pense en la força d'aquelles boques desesperades, minúscules, obertes sense cap mena de por a l'abisme.
Mercè
Climent va nàixer a la ciutat d'Alcoi (l'Alcoià) l'any 1981 (37 ANYS).Va
cursar batxillerat científic. Es traslladà a València per estudiar
la carrera d'Enginyer. Finalitzà i es plantejà que
estaria bé estudiar la carrera de Filologia. Ha treballat en l'elaboració de guies
de lectura de novel·les juvenils i infantils per a diverses editorials.
Mercè Climent sempre ha estimat la llengua i la literatura. Sent només
una adolescent ja començà en el gènere del
conte, de fet guanyà alguns premis de narrativa en l'institut on
estudià. També fou finalista en el Premi Sambori de la Universitat l'any
1999. En 2009 guanyà el Premi de Narrativa Teodor Llorente de la Pobla
de Vallbona i el Premi de Narrativa La rosa de paper de La Florida, i en
2010 el Premi Bancaixa-Universitat de València d'Escriptura de Creació
en la modalitat de narrativa en valencià.
També
en 2010 fou guardonada amb el XX Premi de la Crítica dels Escriptors
Valencians (AELC) en la modalitat de Difusió de la Literatura Catalana
al País Valencià pel blog Els primers gestos del verd i amb el XVII Premi de Literatura Eròtica la Vall d'Albaida amb la novel·la Somniant amb Aleixa, cooperant amb l'escriptor Francesc Mompó.
VALORACIÓ: El seu conte ens ha paregut únic i difícil per la seua forma d´expressar-se; era molt culte. Ens ha agradat molt la forma de treballar en grup amb aquesta autoraencara que no hi haja vingut. Escriu d´una manera molt interessant, repetint paraules i descrivint-ho tot detalladament.
La teua imatge viatja etèria reflectida sobre el paisatge que desperta, pensativa imatge revelada quan sobrevolem el tapís de fulles cítriques que acompanya el nostre camí cap a l'avui. Després, em gire i et veig real, tota carn, massa, i pense: així, no et pintaria. Alba Fluixà, al llibre Màtria, editorial "Germania".
(Barcelona, 18 de febrer de 1970) és una periodista, escriptora catalana.
Va treballar a la revista El Temps i a Acció Cultural del País Valencià.
Núria Cadenes viu a València, on treballa de llibretera. Ha publicat, entre d'altres, els llibres 'Cartes de la presó' (1990), 'L'Ovidi' (2002), 'Vine al sud!' (2008) o 'El banquer' (2013). Amb 'AZ (2009)', va guanyar el Premi Ciutat d'Elx i el de la Crítica dels Escriptors Valencians. La primer incursió al món del negre va ser al recull 'Elles també maten', a cura d'Anna Maria Villalonga (2013).
VALORACIÓ DEL TREBALL: La seva lectura ens ha paregut complicada i molt peculiar ja que utilitza molts signes de puntuació i onomatopeies, però és molt interessant. Quan lliges els seus relats et recorda a un poema, encara que està escrit en prosa. La seva personalitat es veu reflexada en els seus escrits. Ha sigut un plaer conèixer-la.
Podeu escoltar l'Àudio d'un fragment del llibre La improbable vida de Joan Fuster on Núria Cadenes ha participat amb la seua genial aportació amb el capítol " la temptació del claustre".En aquest capítol Núria ens fa viatjar juntament amb Fuster per la Universitat de València en els temps del franquisme.
Raquel Ricart i Leal va nàixer a Bétera el 1962. L’amor per la lectura li ve d’antic, i des de molt jove la passió per les paraules i per les històries ha estat una constant en la seua vida. Literàriament es donà a conèixer en guanyar un accèssit als premis Malvarrosa (1980). Col·laborà en les revistes Celobert i Lletres de canvi. Va guanyador del V Premi Vila de Paterna de narrativa infantil Vicenta Ferrer Escriv Col·labora ocasionalment en columnes d’opinió al diari El Punt i La Veu.
BIBLIOGRAFIA
Ha escrit un text dramàtic, Ferrabràs (1990), que va ser posat en escena per Bambalina Titelles. Ha publicat la novel·la negra Un mort al sindicat (1999), relats juvenils com Van ploure estrelles (2001), el volum Costums i tradicions i la novel·la El quadern d’Àngela (2010), REFERÈNCIES
Llàgrimes que brollaven des de dins del meu cor, tractava de pal·liar-me el dolor que em feres sentir al tractar-me de persona interessada i miserable que regala el seu cos a troncs d’oliveres centenàries, plenes de marques i coves on amagar la dignitat que escapava de la meva ànima.
Ara sabia que no ho feres per causar en mi un sentiment de deshonra; va ser la primera vegada que no vaig sentir pena front a un cos vulnerable; no vaig tenir una sensació dominant cap a tu, només volia guarir la teva por amb carícies, besos i arraps, deixar-te marques invisibles al cor. Fer-te sentir viu, jove, fer-te gemegar pels anys que no ho feres i pels que no podràs; donar amor com a revolució del cos.
Mai podré oblidar la joventut que reflectien els teus ulls aquella nit, després de fer l’amor.
Al jeure junts al llit, tots nus, després d’haver-te fet sentir home, potser una de les últimes vegades de la teva vida, vaig ser conscient de la vulnerabilitat que representa un cos nu. La impossibilitat de no fer una altra cosa que no siga contemplar-lo, besar-lo i fer-lo teu per una nit.
Quan dues persones estan nues, la sintonia i la relació entre els cinc sentits acreixen donant via lliure a la creació d’un nou; i així ho vàrem fer, ens fonguérem en un desig de glòria infinita.
Resposta a Fuster a partir del conte "Una brutta figura", la col·laboració de Raquel Ricart al llibre "La improbable vida de Joan Fuster"; treballat a la lectura compartida de l'IES Ferrer I Guàrdia.
