La temptació del claustre, Núria Cadenes

Núria Cadenes i Alabèrnia

(Barcelona, 18 de febrer de 1970) és una periodista, escriptora catalana.

Va treballar a la revista El Temps i a Acció Cultural del País Valencià.

Núria Cadenes viu a València, on treballa de llibretera. Ha publicat, entre d'altres, els llibres 'Cartes de la presó' (1990), 'L'Ovidi' (2002), 'Vine al sud!' (2008) o 'El banquer' (2013). Amb 'AZ (2009)', va guanyar el Premi Ciutat d'Elx i el de la Crítica dels Escriptors Valencians. La primer incursió al món del negre va ser al recull 'Elles també maten', a cura d'Anna Maria Villalonga (2013).

 

VALORACIÓ DEL TREBALL: La seva lectura ens ha paregut complicada i molt peculiar ja que utilitza molts signes de puntuació i onomatopeies, però és molt interessant. Quan lliges els seus relats et recorda a un poema, encara que està escrit en prosa. La seva personalitat es veu reflexada en els seus escrits. Ha sigut un plaer conèixer-la.

Podeu escoltar l'Àudio d'un fragment del llibre La improbable vida de Joan Fuster on Núria Cadenes ha participat amb la seua genial aportació  amb el capítol " la temptació del claustre".En aquest capítol Núria ens fa viatjar juntament amb Fuster per la Universitat de València en els temps del franquisme.

Recuparant les nostres autores: Aurora Bertrana

Ressenya de Tres presoners, d'Aurora Bertrana, Club Editor Jove, 2007 (1957), 156 pàgines.

En finalitzar la Segona Guerra Mundial, tres presoners de guerra alemanys són obligats pel govern francès a treballar per als veïns del petit poble de Hugel. Al llarg de la novel·la els antics (o no) enemics interactuen, i es donen diferents tipus de relacions.

Vaig apuntar que aquesta història és malauradament realista, ja que encara que els personatges no són reals, el llibre està basat en els successos d’Ètobon al finalitzar la Segona Guerra Mundial, durant la qual els nazis van assassinar a la majoria d’homes del poble i van violar a algunes dones. Hugel és òbviament Ètobon.
Aurora Bertrana, escriptora catalana republicana, va escriure aquesta història en tornar de l’exili, ja que ella va estar de voluntària a Ètobon i va conèixer els fets de primera mà.

La principal funció de la novel·la és, considere jo, plantejar al lector un (encara que hi ha més d’un) dilema moral: els enemics, ¿sempre són enemics? Això ho aconsegueix l’autora presentant a tres presoners molt diferents: tenim a Franz Thorn, un intel·lectual nazi convençut i prepotent que continua, malgrat haver acabat la guerra, considerant inferiors als estrangers; a Kòstia Blitzau, un treballador que s’adapta a qualsevol situació sense preocupar-se massa per res d’això; i a Linsa Wurm, un home malalt que no té ganes ni ànim per dur a terme cap activitat, que no vol saber-ne res de ningú i que només desitja el descans etern.

És possible que aquestos dos segons senyors no foren realment nazis mai, sinó que foren obligats a allistar-se a l’Exèrcit Alemany. En qualsevol cas, Bertrana no els tracta mal, sinó que en moltes ocasions és empàtica amb ells.

La novel·la és breu, es llig ràpid, sobretot gràcies a l’estil lleuger i molt comprensible de l’autora, i d’alguna manera enganxa des del principi. L’edició del Club Editor Jove té la lletra gran i no és especialment cara.
Molt recomanable, poden treure’s d’aquest llibre moltes propostes de debat i qüestions ètico-filosòfiques poc tractades.

Guzmán Muñoz Gadea