48 HORES
No fa molt de temps ni molt lluny d’ací, vivia un home vell d’aspecte bondadós i melancòlic. Tenia una barba espesa i blanca com els núvols d’un dia d’estiu i els ulls tristos de color blau clar. El seus cabells tenien una mescla de gris, negre i blanc. El seu color de pell era pàlid i presentava arrugues per tota la cara i algunes taques en la pell degut a la malaltia que patia des de menut.
Vivia sol en una casa mitjana que fins feia una any compartia amb la seua dona. S’anomenava Laia i per a Vicent, el nostre protagonista, ella ho era tot; era la dona més bonica i meravellosa del món sencer. La trobava a faltar cada dia, cada nit. Ella era qui li mostrava la vida amb molta alegria i esperança. Com volia que estiguera allí, amb ell.
El record de la mort de Laia, li turmentava dia a dia. Es sentia culpable per no estar al seu costat quan més ho necessitava. Va estar ingressada a l’hospital perquè patia una malaltia molt forta i dolorosa i només es curaria amb molt amor, suport i ànims. En conseqüència del maleït treball no va passar el temps necessari al seu costat per curar-la. S’arrepentia del que havia fet. No feia més que pensar en que hauria passat si hagués estat més temps amb la seua dona. Era la persona més important a la seua vida i l’havia perdut. Com havia sigut tan egoïsta?
Una nit estava gitat al seu llit, pensant en el mateix de sempre, va aparèixer un mussol blanc que es va posar en la seua finestra. Tractant d’espantar-lo per a que se anara, el mussol va parlar:
-Hola Vicent, sóc el mussol Contratemps.- digué amb decisió.
-Com...com saps el meu nom? Com es que parles, si ets un mussol?-va quequejar Vicent.
-Sóc un mussol màgic del regne del temps i estic ací per donar-te l’oportunitat de tornar arrere.
-Tornar arrere? Regne del temps? És una broma? Perquè jo no estic per a bromes.-exclamà Vicent.
-Creus que he viatjat fins ací per gastar-te una broma? El regne del temps no està prop d’ací- deia mentre avançava per entrar a l’habitació.
-No,no...continua.
-He vingut perquè sé que en el passat no et vares portar massa bé i puc donar-te l’oportunitat de desfer l’error que ha marcat el teu present.
-Com?
-La mort de la teua dona.
Quan va escoltar eixes paraules li varen vindre al cap les imatges de la seua dona morta al llit de l’hospital i, immediatament, unes llàgrimes li varen caure dels ulls.
-Ja se que ho has passat mal, però aprofita l’oportunitat que t‘estic donant.
-Esta bé,dis-me el que he de fer.
-Doncs, has de anar al cim de la muntanya i allí trobaràs un perer d’or. A continuació hauràs de seguir el teu cor i, amb tres oportunitats, trobar el rellotge del temps.
-I com sabré que estic anant pel bon camí?
- Jo et guiaré encara que no em veuràs.
-D’acord, marxaré demà pel matí.
- Tens 48 hores per a trobar-ho.
Al matí següent, va agafar una motxilla amb tot el que necessitava i es va posar en marxa.
El camí va ser dur però va arribar amb temps i en el moment de buscar dins de les peres el rellotge, va fallar les tres voltes i arrepentit de haver fallat li va vindre al cap la seua dona.
En aquell moment d’engoixa i tristor una de les peres va projectar una llum des de l’interior mostrant així el rellotge. El va agafar i va posar la data del dia que varen ingressar a Laia. Tot va començar a girar al voltant seu i de sobte es va veure en l’habitació de l’hospital amb la seua dona al costat. Que bonica era. La va abraçar ben fort i no es separà d’ella mai més.
Berta López Camins i Estela Prieto Cagigal.
