divendres, 27 de gener del 2017

Flors desfullades

(Jenni i Marga)
Flors desfullades 


Filles després esposes
mares engabiades
Vine passejar la vida
Es creuen el paper
Que algú els va donar
pacients contempladores.

Flors desfullades
Per les pluges
Que van veure caure
Flors mal plantades,
descurades.
No poden créixer.
  
Rols primitius
Limiten el rumb
D'uns éssers lliures.
Doble explotació
De l'home /patró,
Esclau encara de si mateix.
  
Som-hi! Pas a pas
va arribar el temps de la revisió.
Junts colze a colze
Contra l'ogre de la tradició.
  
El fosc dels seus ulls
Mostren l'amargor
Amb que afronten les mentides
Que descobreixen dia a dia.
A la sobra esperen
La mà d'una amiga
Que comprengui la seva tristesa,
Que sacsegi la consciència.
https://www.racocatala.cat/forums/fil/36437/cancons-o-poesies-feministes




dilluns, 23 de gener del 2017

LA MALETA

LA MALETA

En un món on els diners són la joia més anhelada…
Encara seguim perdent pau per guanyar la guerra.
I, és que sense tenir empatia, la maleta no arriba precissament a les mans “idònies”...
Ara arribem a Don Rocco, un empresari cubà multimillonari, que ha heredat tant fortuna com habits de la seva familia.
El nostre amfitrió s’encarrega de dirigir una empresa que busca Urani-235, material per cert, imprescindible per fer bombes atòmiques per les batalles.

Don Rocco té la maleta, i ara que ha aconseguit el que volia, toca deixar-la.
Per fer aquest encarrec tenim la nostra volguda amiga, la rabossa, fidel i esmunyedissa.
La rabossa, la rabosa...Aquella coraça de ferro amb pell damunt, la rabossa, la rabossa, seràs capaç de no quedar-te’n la maleta??

Però tots i totes tenim en compte el que van dient de les raboses, que són uns lladres i tot el volen per a si mateixos. I aquesta no era una excepció d’aquelles.

Va agafar la maleta i la va amagar en un lloc perfecte, on mai ningú podria trobar-la. Sota terra.
La rabossa va agafar tots els diners que li va vindre en gana... Però un dia, Don Rocco, l’empresari, va rebre la visita d’una sofisticada foca, amb el nom del color de la seva pell, Blava, que venia d’un país molt allunyat d’on estaven. Ella volia la seva maleta, per portar-la al següent empresari fracassat amb necessitat d’ajuda urgent... per fer-ho triomfar. I no l’havia rebut en cap moment. L’empresari es va sorprendre i li va comentar allò de la rabossa. Que podia ser que la tinguera amagada pell seu benefici.

Blava, visità la rabossa, i sense cap avis, li va llevar tot el que havia guanyat amb l’ajuda de la maleta tot aquell temps. Avergonyida va fugir la rabossa, per no tornar mai. L’empresari va continuar amb els seus asunts i la foca...la foca Blava, va anar pels cels en busca del pròxim afortunat. Aixina una i altra i altra volta.

I encara vola sense rumb aquella maleta, perdent pau i guanyant guerra...

IMG-20170123-WA0001.jpg

                                                                 Olalla U.D. i Maria P.

diumenge, 22 de gener del 2017

48 hores


48 HORES

No fa molt de temps ni molt lluny d’ací, vivia un home vell d’aspecte bondadós i melancòlic. Tenia una barba espesa i blanca com els núvols d’un dia d’estiu i els ulls tristos de color blau clar. El seus cabells tenien una mescla de gris, negre i blanc. El seu color de pell era pàlid i presentava arrugues per tota la cara i algunes taques en la pell degut a la malaltia que patia des de menut.
Vivia sol en una casa mitjana que fins feia una any compartia amb la seua dona. S’anomenava Laia i per a Vicent, el nostre protagonista, ella ho era tot; era la dona més bonica i meravellosa del món sencer. La trobava a faltar cada dia, cada nit. Ella era qui li mostrava la vida amb molta alegria i esperança. Com volia que estiguera allí, amb ell.
El record de la mort de Laia, li turmentava dia a dia. Es sentia culpable per no estar al seu costat quan més ho necessitava. Va estar ingressada a l’hospital perquè patia una malaltia molt forta i dolorosa i només es curaria amb molt amor, suport i ànims. En conseqüència del maleït treball no va passar el temps necessari al seu costat per curar-la.  S’arrepentia del que havia fet. No feia més que pensar en que hauria passat si hagués estat més temps amb la seua dona. Era la persona més important a la seua vida i l’havia perdut. Com havia sigut tan egoïsta?
Una nit estava gitat al seu llit, pensant en el mateix de sempre, va aparèixer un mussol blanc que es va posar en la seua finestra. Tractant d’espantar-lo per a que se anara, el mussol va parlar:
-Hola Vicent, sóc el mussol Contratemps.- digué amb decisió.
-Com...com saps el meu nom? Com es que parles, si ets un mussol?-va quequejar Vicent.
-Sóc un mussol màgic del regne del temps i estic ací per donar-te l’oportunitat de tornar arrere.
-Tornar arrere? Regne del temps? És una broma? Perquè jo no estic per a bromes.-exclamà Vicent.
-Creus que he viatjat fins ací per gastar-te una broma? El regne del temps no està prop d’ací- deia mentre avançava per entrar a l’habitació.
-No,no...continua.
-He vingut perquè sé que en el passat no et vares portar massa bé i puc donar-te l’oportunitat de desfer l’error que ha marcat el teu present.
-Com?
-La mort de la teua dona.
Quan va escoltar  eixes paraules li varen vindre al cap les imatges de la seua dona morta al llit de l’hospital i, immediatament, unes llàgrimes li varen caure dels ulls.
-Ja se que ho has passat mal, però aprofita l’oportunitat que t‘estic donant.
-Esta bé,dis-me el que he de fer.
-Doncs, has de anar al cim de la muntanya i allí trobaràs un perer d’or. A continuació hauràs de seguir el teu cor i, amb tres oportunitats, trobar el rellotge del temps.
-I com sabré que estic anant pel bon camí?
- Jo et guiaré encara que no em veuràs.
-D’acord, marxaré demà pel matí.
- Tens 48 hores per a trobar-ho.
Al matí següent, va agafar una motxilla amb tot el que necessitava i es va posar en marxa.
El camí va ser dur però va arribar amb temps i en el moment de buscar dins de les peres el rellotge, va fallar les tres voltes i arrepentit de haver fallat li va vindre al cap la seua dona.
En aquell moment d’engoixa i tristor una de les peres va projectar una llum des de l’interior mostrant així el rellotge. El va agafar i va posar la data del dia que varen ingressar a Laia. Tot va començar a girar al voltant seu i de sobte es va veure en l’habitació de l’hospital amb la seua dona al costat. Que bonica era. La va abraçar ben fort i no es separà d’ella mai més.

Berta López Camins i Estela Prieto Cagigal.









divendres, 20 de gener del 2017

rupi kaur

vull disculpar-me amb totes les dones
a les que he dit bonica.
abans de dir-los intel·ligent o valenta.
ho sento per haver-lo fet sonar com que
una cosa tan simple com quelcom amb el que has nascut
és del que més has d'estar orgullosa
quan el teu esperit ha trencat muntanyes
des d'ací endavant diré coses com, ets resistent
o ets extraordinària.
no perquè no pense que ets bonica.
sinò perquè ets molt més que això.

-rupi kaur

ELS OUS I ELS MAMÍFERS

Això era i no era, una rabosa que era amiga d’un gat, i els dos junts eren coneguts per les seues entremaliadures.

Cert dia, la rabosa va dir:

—Eh, els nostres ous són petits! Anem a veure si trobem un més gran.

Ja que en aquell lloc era comú que els mamífers com la rabosa i el gat i molts més posaren ous, era normal que la grandària dels seus els preocupara i, a voltes, els acomplexara. Per això, van decidir anar a veure l’estruç, ja que els seus ous eren molt grans.

Quan van arribar, la van veure cuidant dels seus ous tranquil·lament. Eren tan grans! La rabosa va decidir que ella distrauria l’estruç mentre el gat agafava un dels ous. I així ho van fer. La rabosa es va apropar a l’estruç i va començar a dir-li:

—Oh, estruç! Les teues plomes són tan boniques i llustroses! —li deia, mentre el gat, sigilosament, anava per darrere.

—No! De veritat creus això? —es va sorprendre l’estruç, que no s’ho creia del tot, al mateix temps que el gat apropava la seua pota a un dels ous.

—Clar que ho crec! I saps què més crec que ets? —va preguntar-li mentre el gat li feia una senyal: tenia l’ou.

—Què? —inquirí l’estruç.

—Més babaua que un mico! —va cridar mentre escapava rient amb el gat i l’ou. L’estruç va córrer darrere d’ells, perseguint-los, però corrien molt i anaven molt lluny, i l’estruç no va poder agafar-los. Havia anat tan lluny que ja no sabia fer un altra cosa que córrer.

Mentrestant, tots els demés animals havien escoltat el que havien fet la rabosa i el gat, i van decidir sotmetre’ls a judici. La cap dels animals, després d’una llarga estona de deliberació, va dictar sentència: no només pagarien pel seu crim la rabosa i el gat, sinó tots els demés mamífers.

Ningú mai més podria posar ous, haurien de portar dins seu tota la seua descendència fins al moment d’eclosió. Els demés mamífers es van enfadar, tot i veient la decisió justa, i la van pagar amb la rabosa i el gat.

Per això, des d’aquell dia, ningun mamífer pot posar ous; menys l’ornitorinc, però ja sabem que ells no segueixen ni les lleis de la física ni les de les faules, i els gats i les raboses són considerats animals astuts i avariciosos, amb molts plans baix la seua mirada.

(Carta de Dixit d’una rabosa agafant un ou, amb un gat pujat a la seua cua)

Relat de Teresa Carrasco Sauri i Cristina Marzo Pérez.

Infància

INFÀNCIA
La vida és una sèrie de carreres,
on trobem complicades situacions,
i m’agradaria tornar enrere,
al temps en què no havia de prendre decisions.

El periòde anomenat infància,
on sols pensaves en la diversió.
On mostraves diferència,
per voler cambiar el món.

dilluns, 16 de gener del 2017

L'amor en la poesia de la dona


 
MÉS ENLLÀ DEL SO DEL TEU NOM...
Més enllà del so del teu nom
que em clava la teua absència en la memòria,
on acaba el teu cos on comença el meu
 cada matí, em salva la poesia.
De morir-me, d'afonar-me, afonar-me 
davall el negre núvol que sempre està en el meu cel,
de la por que encarcha els meus pulmons,
em salva la poesia.
De les nits terribles,
de les cavernes fosques, del jardí dels morts,
dels criminals, dels oblidats,
dels cossos soterrats en silenci, de l'olor del teu pèl, de la teua absència,
em salva la poesia i m'alça.

Beatriz Gimeno


DEIXA'M DIR-TE
Deixa'm dir-te el que ahir no vaig saber.
Deixa que òmpliga,
per sempre,
la meua carn de calma.
Deixa'm contar-te
per què no vaig poder donar-los
més que espases als teus llavis
i queixals de vella a les teues mans.
Deixa'm que plore hui la dita perduda,
deixa'm passar comptes amb este desmanotat ser
que hbita en mi d'amagat.
Si no et doní el que esperaves,
si no vaig buscar dins de mi,
va ser per por que,
darrere d'espases i queixals de vella,
creixquera fort
una flor amb el teu nom.

Ester Vallbona