divendres, 13 de gener de 2017

QUÈ SERÀ, SERÀ...

No sé què vull ser. 

Al llarg de tota la meua vida he pensat “crec que vull ser això quan siga major” moltes vegades, és clar. Com tot el món. Pintora, cantant, princesa amb ales, reportera, detectiu, princesa amb ales de nou, modista, dissenyadora gràfica, dibuixant, psicòloga, escriptora, cambrera, propietària d’una cafeteria, dissenyadora de videojocs… Un muntó de possibles professions han passat pel meu cap des que vaig nàixer… encara que cap, agradant-me molt totes, té ninguna papereta per a funcionar. 

El problema sempre l’he considerat el que per a la gran majoria d’aquests oficis (menys per a la princesa amb ales, clar està) tindria que anar a la universitat o a algun curs d’eixos i, sent franca, no em fa gens de gràcia. Pense que, la gran majoria de vegades, quan estudies una cosa que t’agrada, eixa cosa pot perdre interès molt ràpid. Em va passar quan anava a aikido, em va passar quan anava a ball, i vaig prevenir-ho quan em van suggerir que fora a classes de dibuix o a una acadèmia d’italià. 

A més a més, hem de tenir en compte que els professors de la universitat no són com els de l’institut. Si ací ja estic estressant-me molt en certes assignatures, no vull ni pensar com seria a la universitat, amb molts treballs, hores i hores d’estudi sense parar, matrícules caríssimes que no pense deixar ni en somnis que els meus pares em paguen i s’arruinen, professors que et diuen “tu estàs ací perquè vols, si no estudies és problema teu” (sorpresa: no estic perquè vull, sinò perquè aquesta societat de merda valora més anys i diners tirats a la merda per un diploma estúpid que a les persones com a individuals)… 

No pense deixar que la meva vida siga així. No pense llevar-me hores de son per a aprovar exàmens estúpids que considere innecessaris a la meva vida. 

A més, si vaig a una carrera d’arts o de disseny de videojocs i estudie fins molt tard, els ulls em poden fer mal i això em dificultaria molt el treball en aquests camps. No, no vull estudiar més.

Altre impediment que vaig començar a vore per a aquestos treballs fa poquet és una cosa massa òbvia: el masclisme. Quan s’ha vist a una dona famosa per la televisió amb una posició elevada al món dels videojocs? Jo apunte molt alt (traducció: apunte a Nintendo), i el sostre de cristall i moltes més coses em dificultarien massa arribar on vull. Mai em deixarien tindre una posició bona en eixe món.

Per això he estat pensant que sí que m’agradaria ser escriptora, però des de casa, tranquil·lament, sense pressions de cap tipus. Si a algú li agraden els meus llibres, bé. Si no, bé també. Em quedaré sense diners moriré de fam i tot molt bonic.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada