dilluns, 16 de gener de 2017

L'amor en la poesia de l'home



AMOR ETERN
Podrà ennuvolar-se el sol eternament;
podrà assecar-se en un instant el mar;
podrà trencar-se l'eix de la terra com un dèbil vidre.
Tot succeirà! Podrà la mort
cobrir-me amb el seu fúnebre crespó;
però mai en mi podrà apagar-se la flama del teu amor.

Gustavo Adolfo Bécquer


POEMA 15
M'agrades quan calles perquè estàs com absent
i em sents des de lluny i la meua veu no et toca.
Pareix que els ulls se t'hagueren volat
i pareix que un bes et tancara la boca.
Com totes les coses estan plenes de la meua ànima
emergeixes de les coses,plena de l'ànima meua.
Palometa de son, et pareixes a la meua ànima
i et pareixes a la paraula melancolia.
M'agrades quan calles i estàs com distant.
I estàs com queixant-te, palometa en parrup.
I em sents des de lluny, i la meua veu no t'aconsequeix:
deixa'm que calle amb el silenci teu.
Deixa'm que et parle també amb el teu silenci,
clar com un llum, simple com un anell.
Eres com la nit, callada i constel·lada.
El teu silenci és d'estrela, tan llunyà i senzill.
Distant i dolorosa com si hagueres mort.
Una paraula llavors, un somriure basta. Iestic alegre, alegre de que n siga cert.

Pablo Neruda

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada