diumenge, 15 d’octubre de 2017

Dins de mí

Dins de mí


La rosa guaita per la cúpula negra,
sent el foc que em travessa els ulls,
me’ls fa cendra.


Les libèl·lules amaguen les ales,
la seua brillantor s’esfuma.
La foscor m’aterra, estic sola.


La blanca lluna que veig ara al riu m’il·lumina la pell,
és el meu mirall.
M’estime, m’agrade: els colors reapareixen.
Una bombolla d’aigua transporta el meu somriure contagiós.
Sóc feliç.


Mar Miralles Lozano


dijous, 12 d’octubre de 2017

Monserrat Abelló

SENSE VOLER ESCOLTO(1986)

Sense voler escolto
el so de paraules
que ja no tenen cap
valor.
Paraules que foren
dites en moments
que creguérem de gran
lucidesa. I ara les
trobem mortes,
llençades vora els cancells
de portes que no ens
atrevim a obrir.
(De el Blat del temps)

Biografia
Montserrat Abelló Soler va nàixer l’1 de febrer de 1918 a Tarragona. Va pasar la infància i la juventud entre diverses localitats (Tarragona, Cádiz, Londres i Cartagena), seguint els trasllats de son pare per motius laborals. Va estudiar a Barcelona on, en la Facultat de Filosofia i Lletres, va conèixer a Carles Riba. En 1936 era profesora d’anglés a València.  En acabar  la Guerra Civil, en 1939, es va veure obligada a exiliar-se a França i, més tard, a Xile, on visqué a prop de vint anys.

Va tornar a Barcelona en 1960. A més d’escriure, en aquests anys es va dedicar a traduïr obres d’Agatha Christie, Iris Murdoch, E.M. Forster i, sobre tot, Sylvia Plath, de qui va rebre una gran influència. En aquells moments va començar a publicar els seus poemaris. També va traduïr a l’anglés les obres de clàsics catalans com Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Maria Àngels Anglada, Maria Mercé Marçal i Olga Xirinacs.

En 1998 li va ser concedida la Creu de San Jordi, en 2006 fou Poeta d’honor en el VI Festival de Poesia de Sant Cugat (Barcelona).
Va morir el 9 de septembre de 2014, als 96 anys.



divendres, 5 de maig de 2017

Il·lògic

Al·lé   
 il·legal  
  il·legítim
  infal·lible
 mil·litar    metàl·lic.
Al·lé     el·lípticament    procel·lós   
inintel·ligible.
Al·lé     paral.lel    
preexcel·lència  il.limitada.
Rebel·lió   cristal·lina
Rebel·lió !!

Our.


El, Espacio, Ultraterrestre - Imágenes gratis en Pixabay

divendres, 17 de març de 2017

CLEMENTINA ARDERIU

EL NOM


Clementina em dic,
Clementina em deia.
Altre temps jo fui
un xic temorega;
el nom m'era llarg
igual que una queixa
i em punyia el cor
quan les amiguetes,
per fer-me enutjar,
molts cops me'l retreien:
“Quin nom més bonic!
-deia alguna d'elles-,
però no t'escau:
és nom de princesa.”
“Ai, quin nom estrany!”
moltes altres feien;
i jo al fons de tot
sentia l'enveja
dels seus noms tan clars
de Maria o Pepa.
Clementina em dic,
Clementina em deia.
Però quin any s'enfuig
i un altre any governa.
Aquell nom que abans
féu ma timidesa
i es tornà després
una dolça fressa
sobre el llavi un
-jo mateixa el deia-
ara m'és honor
i m'és meravella.
Cap nom no és tan bell
damunt de la terra
com el que l'amat
em canta a l'orella,
i entra en els recers
de l'ànima meva
i em puja al cervell
i em clou les parpelles.
Del cel de l'amor
tombava una estrella…
Ara el nom em lluu
damunt de la testa.
Clementina em dic,

Clementina em deia.

Clementina Arderiu i Voltas va nàixer a Barcelona, el 6 de juliol de 1889 i va morir a la mateixa ciutat el 17 de febrer de 1976, quan tenia 86 anys.
Era ser filla d’argenters per part de pare, i la seua família per part de pare, així que va aprendre l’ofici mentre estudiava idiomes i música (piano). La seua família materna es va dedicar a una vida més rural.
Era gran aficionada a la lectura, així que va començar a escriure, i va fer la seua primera publicació el 1911. Al 1913, la van incloure a “l’antologia de poetes catalans d’avui” de “l’Avenç”, i un any més tard, al 1914, també va ser publicada, a “l’Antologia de poetes catalans moderns”.
Al 1916, es va consolidar com escriptora editant “Cançons i elegies”, recopilant textos escrits des del 1913. També aquest any es va casar amb Carles Riba.
Amb aquest home es va instal·lar al barri barceloní del Putget, i durant els anys 20 van estar viatjant per Itàlia, Alemanya, França i Grècia i van tindre 3 fills.
En 1920 va publicar “L’alta llibertat”, i el 1936, “Poemes”, que recopilava els dos llibres anteriors i un nou llibre:”Cant i paraules”.
Durant la guerra, per defendre els seus ideals, ella i el seu marit van permaneixer a Barcelona.
El 1938, va guanyar el premi Joaquim Folguera amb “Sempre i ara”, que va ampliar en l’edició publicada de “Poesies completes” al 1946.
Quatre dies abans de que el front Nacional arribara a Barcelona, es va anar en cotxe amb Carles Riba per a exiliar-se a França, però després de quatre anys, van decidir tornar a Catalunya el 1943.
Després d’haver aparegut “Poesies completes” el 1952, va escriure “És a dir” el 1958 I “L’esperança encara” (1969).

diumenge, 12 de març de 2017

TERESA PASCUAL


La soledat no és prou per a commoure
quan l'únic gest que es creua 
és aixecar el cap
amb un moviment ràpid
tan ràpid i tan trist
com un record que oscil·la 
en un fragment de temps
que ja no és ni temps.



Teresa Pascual i Soler és una poeta valenciana. Llicenciada en Filosofia per la Universitat de València. Va treballar a l'IES Ausiàs March de Gandia fins al curs 2012/13, quan es va jubilar per centrar-se amb la poesia.

Es dóna a conèixer amb el seu primer poemari Flexo, guardonat amb el premi Senvoriu d'Ausiàs March 1987, que surt publicat un any després, any en què guanya el premi Vicent Andrés Estellés amb Les hores. Més tard escriu Arena (1992), Curriculum Vitael (1996) i amb El temps en ordre publicat l'any 2002 obté el premi Crítica serra d'Or de poesia 2003.

http://www.escriptors.cat/autors/pascualt/pagina.php?id_sec=1951

divendres, 10 de març de 2017

CAMALEÒNICA, D'ÀNGELS MORENO

CAMALEÒNICA, Àngels Moreno

Resultat d'imatges de pasion carnal de pareja
Llavors ens tornàvem plec temporal
en aquesta verticalitat de brancatges,
l’estigma dels blaus,
un animal que es revolta
en gramàtiques inexplorables,
perennitant vegetal que ens pinzella,
el remat liquid,
la pluralitat de vèrtex embolicats,
un anunci fluvial de consonants
fins a la sang eucarística que regalima

en cendra.

CAMALEÒNICA:
Aquest poema tracta de l'amor en la seva mostra més salvatge, l'amor carnal i la connexió que s'hi experimenta. És un poema eròtic amb tema principal la passió.

ÀNGELS MORENO:
Nascuda a València (1993). Estudia Medicina a la Universitat de Reus. Ha publicat els llibres de poesia ‘Clarobscur’ i ‘Extrema al·legoria’.
Alguns dels seus poemes han sigut traduïts al romanés i al portugués.

Maria Josep Escrivà

Jocs malabars

Riu l’infant amb el riure

indolent
amb què el riu a raucat
la granota.

Si diu <<circ>> al revés
cent vegades,
farà sonar l’insomni
de cent grills.

I si en lloc de les cent
en són mil,
el que hi sona és el goig
de dir <<roig>>
com qui amb rosega
mil cireres.

Maria Josep Escrivà va nàixer al Grau de Gandia el 1968, és un referent de la poesia valenciana actual, no només com a autora. Ha organitzat tertúlies a València i Gandia i ha estat present en festivals.
Durant anys ha sigut responsable de la secció de Literatura del CEIC Alfons el Vell de Gandia i dirigeix la col·lecció de plaquetes «Razef» d’Edicions 96, on fa de correctora i editora.


ÀNGELS MORENO


ANTAGONISTA

Plou dintre del crani
un eixam de paraules
sorgides de la cendra
dels turmells.
Sempre el plugim
que sotraga les coordenades
de la realitat.
Forada´m de taüts les retines
abans que el record m´estrenya
els nusos de la pell.


BIOGRAFIA:

Nascuda a València (1993). Estudia Medicina a la universitat de Reus. Ha publicat els llibres de poesia ‘Clarobscur’ i ‘Extrema al·legoria’ (Premi Literatura Breu de Mislata 2015). Ha obtingut també el Premi de Poesia Teodor Llorente de La Pobla de Vallbona 2016.
Podem trobar una mostra de la seva poesia a la pàgina web  “Arte poètica”, al blog “Poesía de mujeres” i a  “La gènesi del blau”. Alguns dels seus poemes han sigut traduïts al romanés i al portugués.


IMG_0386.JPG

(Foto original feta amb la càmera de Maria)





Rosa Leveroni

ROSA LEVERONI


RECORDS

Caminen els estels i l’arbre fruita
i s’encalcen en els vents.
Floreix el romaní, cauen les fulles
amb apagats laments.
La carrera del temps mai no s’atura;
tot gira al seu voltant.
Tot s’usa lentament, i fins el somni,
poruc, es va allunyant…
Però segueix el doll que em desaltera
al llarg del meu camí.
Què hi fa la solitud, si vaig tenint-lo
segur, fins a la fi?



BIOGRAFIA: Rosa Leveroni (Barcelona, 1910-1985). Poeta i narradora. La seva poesia es troba influïda pel mestratge de Carles Riba, tant en els models formals com en el refús de la superficialitat i el barroquisme. Conrea també l'assaig i la crítica literària (sobre Ausiàs March, especialment).
Més sobre ella

Begonya Mezquita

La distància dels teus ulls

La distància dels teus ulls em negra,
m’inunda, em cobreix de boira espessa,
em neguiteja i no me’n sé sortir.
La distància que ha envaït el cor del paisatge,
aquest espai que només pertanyia a tu i al somni
on l’ombra més dolça solcava aquestes mans
que s’ensenyaven a despertar en qualsevol indret
disfressat de planícia o de turó rònec.
La distància dels teus ulls em transforma,
m’enalteix i m’excita com la llum del capvespre,
m’educa per cada carreró fosc que atansa la platja,
un altre horitzó que parla d’irrealitats
quan el dia creix, cansat, entre llençols i dianes de l’alba.

Biografia: Poeta valenciana (Sagunt, 1968), autora dels llibres El perfecte somriure (1989), Entre la distància exacta i la nit (1991), Signes de terra (1999), Una illa (2007) i Parlen els ulls (2014). Va guanyar el I Premi Vila de Mislata i va quedar finalista en el II Premi Jaume Bru i Vidal de Sagunt. Treballs seus han aparegut en edicions col·lectives i ha muntat diversos espectacles poètics. També col·labora en revistes digitals. A més, és professora de valencià a un institut de Castelló. https://ca.wikipedia.org/wiki/Begonya_Mezquita_Ram%C3%ADrez

Imatge:
https://www.belelu.com/2015/09/relaciones-a-distancia-que-piensan-las-personas-que-lo-han-logrado/

Xelo Llopis


XELO LLOPIS

                                       ESTIME LA GENT QUE…

Estime la gent que,
en la lluita fa de la seua mà un puny alçat,
del diàleg el seu fusell,
per bandera té la paraula,
amb pas ferm,
creu en el romanticisme de les idees,
en la conversa sap escoltar,
cada albada fixa un nou repte,
davant la injustícia no alça els muscles,
s’implica i es mulla,
sense perdre la gentilesa del gest.
T’estime.

 BIOGRAFIA: Xelo Llopis Roca, també coneguda pel pseudònim que utilitza a Facebook, Xelo IProu,va nàixer a Xàtiva, el 24 d’abril de 1962. Encara que el seu treball ha tingut més que vore amb els nombres que amb les lletres, sempre li ha agradat la literatura. Com diu ella escriu com a exercici per alliberar allò que li bull per dins, sense més.
De fet, els seus poemes són una explosió de sentiments en la que veiem com es va redescobrint personalment i en ells plasma tot un món intern, que per sort per als lectors, deixa eixir mitjançant el seu poemari.