divendres, 10 de març del 2017

JOANA RASPALL



NECESSITE


Necessite mirar-me als teus ulls,
únic món on la vida té objecte.
Necessite sentir-te la veu,
únic so d'harmonia perfecta
necessito abraçar-me al teu cos
unic gest que dos sers unifica.



Joana Raspall i Juanola neix el 1913 a la Barceloneta, tot i que la família és del Masnou. Al cap de tres anys la família es trasllada a Sant Feliu de Llobregat, on decideix construir una torre, la casa on Joana Raspall ha residit sempre. Estudia a l'escola municipal, "la pública, cosa que estava mal vista perquè no feia ric, però el meu pare va voler que tingués una educació lliure". Als onze anys la mare, d'orginen francès, l'envia a estudiar francès a Perpinyà, d'on retorna després d'un any arran de la mort del seu pare.




FOTO DE JOANA RASPALL


















Begonya Mezquita Ramirez


ULL DE GEL

Ull de gel et diré,
rec fresquíssim a les faldilles,
pupil·la, fas fred a l’hora bruixa,
bosc ple de llops, ametlla oberta.
Ombra et diré,
cames que deixen rastre
i llibre en blanc, després de tot,
assaig de llum que abraona.
Porta oberta et diré,
intèrpret sense horitzons,
torsimany que nega les cendres,
hereu i vampir sense brides.


Begonya Mezquita Ramirez:
Poeta valenciana (Sagunt, 1968), autora dels llibres El perfecte somriure (1989), Entre la distància exacta i la nit (1991), Signes de terra (1999), Una illa (2007) i Parlen els ulls (2014).
Va guanyar el I Premi Vila de Mislata i va quedar finalista en el II Premi Jaume Bru i Vidal de Sagunt. Treballs seus han aparegut en edicions col·lectives i ha muntat diversos espectacles poètics. També col·labora en revistes digitals. A més, és professora de valencià a un institut de Castelló.


La visión de tus ojos

  RESCATEM L'AMOR

És tan bell rescatar l’amor
del fons del bagatge.
És tan gran saber acaronar
la generositat.
I ofrenar futur,
i eixugar llàgrimes...
És tan bell poder regalar
VIDA i LLIBERTAT!

Imma Fuster i Tubella

Nascuda a Barcelona. Professora de català, escriptora i poetessa.A part de la seva trajectòria poètica té publicats contes, narratives, monòlegs i relats d’humor, alguns dels quals han estat escenificats.

Maria Mercè Marçal

ELS FELIÇOS

Aquests són els feliços: desconeixen
el gep que duen a l’esquena. Tenen
uns ulls pintats a sobre les pestanyes.
Amb els ulls closos sembla que t’esguardin,
i no: sempre contemplen un paisatge,
el mateix, que els somriu amb connivència.
Cecs, es creuen que poden guiar bornis.
-Bornis com tu i com jo, que no sabem
ésser felices perquè ens manca l’ull
que hem pagat com a preu per les paraules.

http://magpoesia.mallorcaweb.com/marcal/desglac.html

Maria Mercè Marçal (1952-1998) no sols va ser una poeta, traductora i narradora pionera tractant temes com l'explotació laboral, l'embaràs, la maternitat o l'amor lèsbic, sinó que a més fou una feminista reconeguda, activista cultural i política (era nacionalista catalana i comunista) i catedràtica d’institut de català.

Resultado de imagen de marçal

Begonya Pozo

Desert de Namíbia


A la riba les dunes es precipiten
mentre el moviment d’un altre hivern col·lapsa la vida
i l’herba desapareix deixant només un rastre de cicatrius
arrelades a l’aigua invisible.
Contemples el teu reflex:
ets talment un elefant del desert,
amb les potes més llargues per caminar fins a l’horitzó;
ets un òrix que pot resistir un any sense beure,
o, fins i tot,
ets l’arbre que esperarà, com tots els anys vora platja,
que arribe l’estiu de les pluges.
També tu has adaptat el cos a la sequera.






BIOGRAFIA


Begonya Pozo Sánchez va nàixer a València, el 1974. És professora de filologia Italiana a la Universitat de València i poeta. És una activista a favor de la poesia, dedicant gran part del seu temps a visualitzar la poesia d’altres poetes.

Ha publicat diversos articles en revistes especialitzades i ha dut a terme estudis crítics sobre l'obra d'altres autors. 

Com a reconeixement al seu treball poètic, en l'any 2010 va rebre el Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March

https://es.wikipedia.org/wiki/Begonya_Pozo




http://begonyapozo.blogspot.com.es/



VIDA DIÀRIA

Plou en el jardí.
L’herba dreta:
Menudes agulles erectes,
antenes de la terra,
esponja negra.

I jo estic callada,
profundament retreta,
en els fils invisibles
de tot, de vides tendres entre mans.

Dona, necessària com la pedra,
sempre afonada en la terra!
(Vida diària, 1963)

Biografia


Montserrat Abelló 
Naix el primer de febrer de 1918, a la ciutat de Tarragona. El seu pare, enginyer naval, canvia sovint de destinació, per això durant la infantesa
Montserrat passa temporades a Cadis, Londres i Cartagena. El 1935 cursa estudis a la Facultat de Filologia i Lletres de la Universitat de Barcelona, on forma part del cercle d'alumnes del poeta Carles Riba. En esclatar la Guerra Civil espanyola es presenta a les oposicions convocades per a substituir els professors mobilitzats, i obté el primer lloc per a exercir de professora d'anglès en un institut públic de Barcelona.
Montserrat Abelló és considerada una autora fonamental per a la poesia i la traducció catalanes de la segona meitat del segle XX. Mor el 9 de setembre de 2014, a Barcelona, a l'edat de noranta-sis anys, participant, fins al darrer moment, de la vida cultural i artística catalana.

divendres, 17 de febrer del 2017

                             La sabana Nyrkana

En una vida diferent, en la qual no hi havia ni cases, ni cotxes ni persones normals els dies no tenien llum i el fred envaïa la Terra.
La família Kukuru estava formada per Arky, Krato, Riku i la seua mare, Kyra.
Kyra ocupava un lloc de treball molt important, era l’encarregada de què no hi hagueren conflictes entre les diferents espècies de la Terra. Es solia reunir una volta cada any amb una mena de consell mundial.
Un dia, es va trobar amb un conflicte prou gran, l’avisaren de què un grup de dofades, una mescla d’animals fantàstics i marins s’havia rebel·lat contra un grup de guineus. Necessitaven la seua ajuda, per a posar ordre. No hi havia cap problema per a desplaçar-se, ja que al darrere de l’esquena tenia dues ales que la permetien volar a la velocitat de la llum. El problema, era que el lloc on s’havia de reunir es trobava en una zona de guerra contínua i no volia portar allí als seus fills.
Al cap d’una setmana va decidir que Riku, ja era prou majoreta per a cuidar dels seus germans i podia fer-se càrrec d’ells en la sabana Nyrkana. Era un espai aïllat on habitaven només animals i mai havien hagut cap tipus de problemes.
No s’ho va pensar dos voltes i aquella mateixa nit, els va preparar per al viatge. Els dos menuts estaven insegurs i tenien por, en canvi Riku estava tranquil·la perquè la mare li digué que estaria envoltada d’altres éssers vius que els ajudarien a passar un temps divertit.
Aquell dia va ser més dur del que s’esperaven. Arky i Krato ploraren molt. No suportaren separar-se de sa mare i ella tampoc els podia dir quan tornaria. Era un tema llarg i difícil de tractar.
Al desaparèixer la mare, els tres germans s’abraçaren. Per a tallar la tristor, Riku els digué que no havien de posar aquelles cares sinó que havien de gaudir de tots els avantatges d’aquella sabana.
Com era tard, buscaren un refugi per passar la nit. El clima era càlid i no hi havia a penes vent. Arky, des de lluny va veure una espècie de cova aïllada darrere d’uns matolls. Allí dormiren i agafaren forces per al dia següent. Descansaren poc però la por dels menuts va desapareixer.
S’alçaren de bon matí, volien investigar aquell espai desconegut.
Eixa nit els xiquets descansaren bé però Riku no va dormir quasi pensant en com i on s’intal·larien. Estava preocupada pels seus germans i pel llarg viatge de la seua mare. No obstant això, a l’alba, li va envair una sensació de tranquil·litat i pau; sa mare tenia raó i Nyrkana era un lloc especial on regnava l’harmonia. De fet, Arky i Krato es van alçar amb millors ànims i ganes d’investigar-ho tot.
Es van llançar a l’exterior animats, en busca d’algunes fruites per a desdejunar i, al poc temps, es van trobar amb una lloba molt presumida i amable. La senyora Wilka els va ensenyar els millors llocs per recol·lectar fruites, el millor llac on rentar-se i nadar, els millors arbres per a construir una cabana… També, els va oferir  quedar-se a la seua casa.
Mentre els nens jugaven, la senyora Wilka parlà amb Riku. Li contà, que tot no era tan màgic com abans. Havien d’anar amb molta precaució ja que el senyor Coco, que sempre havia sigut molt amable, ara es comportava com un boig, perquè li havien comunicat que la guerra entre els dofades i els guineus havia esclatat i, els Asata, uns éssers malvats que es divertien provocant el mal, eren els responsables. Per aquest motiu, el senyor Coco, que en el seu afany per protegir la meravellosa terra de Nyrkana, havia omplert el bosc de ceps enverinats i havia convertit el lloc en un infern perillós on ja no era agradable viure.
Riku, que havia heretat la capacitat de la seua mare, va entendre la situació. li va explicar a la senyora Wilka qui era i que sabia com solucionar el problema, per això havia de reunir-se amb el senyor Coco. L’assumpte no era senzill de solucionar, sempre i quan aquest li prestara atenció i confiara en ella.
Aconseguir aquesta reunió va ser llarg i complicat, amb un muntó de contratemps que van fer patir a tots. Però aquella història ha de ser contada en altra ocasió.
L’important ací és la neciesa del mal; els Asata van crear el caos amb el simple fet de generar desconfiança en el senyor Coco, fent-li creure que algú atacaria la seua estimada terra quan no era veritat. al fer cas d’una mentida, el principi del desastre, convertint el seu món en un lloc de desconfiança.
Per sort, Riku, filla de Kyra, tenia una visió clara del problema i, per aquesta vegada, es va solucionar sense que el mal s’estenguera massa.
IMG_9641.JPG

Daniela Soler Fenández i Mar Miralles Lozano
València 21 de gener 2017