La primavera m'ha dut a Nin
com a l'esglèsia les oronetes.
La vulgaritat de la policromia acull
sense tendresa, entre murs doblegats,la vida que hi creix a dins
a colps de volades furioses:
boques deformes, exigents, implacables.
I pense en Sbarbaro:
totés el que és, només allò que és.
Ni esglèsia, ni murs, ni presències:
sis oronetes esperant
el tros de cuc que les salve de la mort.
Després: que si el pla contrapicar,
que si la policromia,
que si l'art romànic...
bla, bla, bla...
Tot un seguit de banalitats
si pense en la força d'aquelles
boques desesperades, minúscules, obertes
sense cap mena de por
a l'abisme.
Begonya Pozo,SENSE TREVA 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada