dimarts, 13 de març del 2018

CARTA A FUSTER

Benimaclet, 7 de febrer, 2018.


Llàgrimes que brollaven des de dins del meu cor, tractava de pal·liar-me el dolor que em feres sentir al tractar-me de persona interessada i miserable que regala el seu cos a troncs d’oliveres centenàries, plenes de marques i coves on amagar la dignitat que escapava de la meva ànima.
Ara sabia que no ho feres per causar en mi un sentiment de deshonra; va ser la primera vegada que no vaig sentir pena front a un cos vulnerable; no vaig tenir una sensació dominant cap a tu, només volia guarir la teva por amb carícies, besos i arraps, deixar-te marques invisibles al cor. Fer-te sentir viu, jove, fer-te gemegar pels anys que no ho feres i pels que no podràs; donar amor com a revolució del cos.
Mai podré oblidar la joventut que reflectien els teus ulls aquella nit, després de fer l’amor.
Al jeure junts al llit, tots nus, després d’haver-te fet sentir home, potser una de les últimes vegades de la teva vida, vaig ser conscient de la vulnerabilitat que representa un cos nu. La impossibilitat de no fer una altra cosa que no siga contemplar-lo, besar-lo i fer-lo teu per una nit.
Quan dues persones estan nues, la sintonia i la relació entre els cinc sentits acreixen donant via lliure a la creació d’un nou; i així ho vàrem fer, ens fonguérem en un desig de glòria infinita.





Resposta a Fuster a partir del conte "Una brutta figura", la col·laboració de Raquel Ricart al llibre "La improbable vida de Joan Fuster"; treballat a la lectura compartida de l'IES Ferrer I Guàrdia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada