diumenge, 20 de novembre de 2016

IMPERSONAL

Moltes vegades són les petites i velles històries les que donen peu als grans esdeveniments, i són els petits detalls els que fan que ens adonem de tot un nus de fils, embolicat de ja fa una tira d'anys.
I, així és com començà la meva història, bussejant en el ventre incorrecte, dibuixant en folis bruts, parlant amb qui no tocava, triomfant en una vida que no era meva, i és que, mai no he sigut persona, però mai me n'he adonat que no ho era, perquè com deien els ancians "per anar a caçar l'amor, cal deixar l'escopeta a casa".
Tractí de llançar el patiment per la finestra, però abans el pes de la culpa caigué sobre els músculs i m'afonà encara més endins del pou que jo mateix havia excavat.
Tot cau per seu propi pes, veritat.
Muntant en el cavall dels records, el cor obligà la ment a tornar enrere i ressuscitar tots i cada un d'aquells pensaments oblidats fa molt de temps.
El cel es tornà negre, el sostre.

Baixava les escales que donaven al rebedor on ella es posava les arracades, mirant-se a l'espill en forma circular.
Estava espectacular, definitivament era una bona elecció. Sense que ella s'ho esperés, li vaig agafar de la cintura, no deia res, seguia abstreta en el seu treball.
-Com pot ser que siga callada?-pensí. 
L'estrenyí una mica més fort de la cintura, devia saber qui manava, jo.
-Deixa'm, em fas mal-
Tot es tornà blanc.

Morta...morta.

I així és com la meva vida acaba, sense que fos una història xiclet, que amb el temps pergué el gust, sense que fora amor del bo, d'aquell que no es perd mai, sense que fóra amor, amat.

                                                                     Olalla Urios de los Ríos 


*Text  de creació a partir dels micropoemes de VdeBes  de @Miramelsmots http://miramelsmots.blogspot.com/2016/11/separo-foto-de-lali-ribera.html

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada